Texting while you drive will end badly. Don't!

Publicis Bucarest

Ens trobem davant d'una peça publicitària que forma part d'un conjunt que en total engloba tres cartells. Aquesta campanya és per a la policia romanesa per part de Publicis de Bucarest. En els tres casos es tracta d'una "captura de pantalla" de la interfaç de whatsapp per a smartphones on s'hi pot llegir un missatge. En el primer cas llegim "Just got off, I'll be right tree" (Acabo de sortir, ara arbre) quan en realitat el que es pretén dir és "acabo de sortir, ara arribaré" (I'll be right there). Així doncs l'espectador entén que la persona que ho ha escrit ha agafat el cotxe per a dirigir-se cap a algun lloc però que s'ha estampat contra un arbre perquè s'ha distret escrivint un missatge.

Veiem doncs un clar exemple de combinació d'imatge i text, un treball en conjunt de tot l'equip creatiu, tant del copy com del director d'art, atès que té tanta importancia el text com la imatge. S'aporten significat mútuament. De la mateixa manera funcionen els dos altres cartells de la campanya exposats a continuació:

Aquests dos cartells juguen també amb un toc d'humor atès que substitueixen paraules, diguem-ne ofensives, per aquells elements que prenen part en l'accident. En el primer cas "I said I'm sorry, what the truck!!" (he dit que ho sento, un camió!!) fa que es sobreentengui el que realment es volia dir.   

El mateix passa amb el segon cartell "Told yea. She's such a ditch" (T'ho vaig dir, ella és un fossat). El que es pretenia era insultar a la noia en qüestió però el que es fa que l'espectador entengui és que el conductor ha caigut per un fossat per estar distret.

Aquesta és la dinàmica de funcionament de la campanya sencera substituint una paraula per una altra que sona pràcticament igual i que a més es tracta del factor de sinistre.

Alba Puigferrer Mena.

Cavallet de serp

Quan m'agafa la cantera

no és que estigui mal sofrit

és que tenc que pegar un crit

per no rebentar en plorera.

(Cavallet de serp, de Guillem d'Efak)

Amb aquests versos comença Cavallet de serp, una de les cançons més emblemàtiques del gran, inconfusible, inoblidable i negre -molt negre, negríssim- Guillem d'Efak (Guinea Equatorial, 1929 - Ciutat de Mallorca, 1995). 

El cantant, actor, dramaturg i poeta mallorquí, tot i interpretar quasi tots els papers de l'auca, es caracteritzà sobretot per viure i morir com un poeta. Guanyador del Premi Carles Riba de poesia l'any 1969, dedicà la seva vida a la creació literària i, especialment, a la poesia, fet pel qual és més que mereixedor d'aquesta entrada.

La seva obra és, en definitiva i com diu el fragment escollit, el fruit d'un llarg i laboriós procés de destil·lació emocional, a voltes humorístic, a voltes malenconiós, sovint irònic i especialment reivindicatiu. És el crit per no rebentar en plorera, que neix en les entranyes d'un home, com sovint s'anomenava ell, automarginat. Són els pensaments i les emocions d'un lletraferit que necessita proclamar-se als quatre vents -de Guadamar a Salses, de Fraga fins a Maó.

Així doncs, com pot ésser que un poeta tan endèmic i extremament inusual -pocs negres habitaven abans la nostra terra- esdevingui tan universal en els temps que corren?

És, de fet, el caràcter irònic i humà, sorprenentment càlid i proper de les seves creacions que l'apropa als seus lectors i que fa que avui en dia encara sigui un poeta viu en el nostre imaginari col·lectiu. Guillem d'Efak canta a l'amor, canta en contra de la guerra i per la llibertat de les persones i els pobles, canta al món i als arbres. Qui no vol ésser lliure? Qui no vol poder estimar? Qui no vol tenir el respecte de tots els seus germans?

En una paraula, i aquí arriba el bessó d'aquest escrit, Guillem d'Efak tenia una immensa empatia. L'espontaneïtat dels seus versos -et parlaven de tu a tu- el connectaven amb un públic embadalit i sovint el punyia, el malmenava i el corprenia des del primer fins a l'últim mot. 

I és que, en definitiva, és allò espontani, allò ver, el que és  realment pur i valuós en això que anomenem literatura. És aquest l'esperit que hauria de tenir qualsevol escriptor que pretengui ésser comprès; perquè el públic l'entengui aquest abans ha de conèixer el públic! 

Sebastià Portell i Clar