dissabte, 28 d’abril del 2012

Cavallet de serp

Quan m'agafa la cantera
no és que estigui mal sofrit
és que tenc que pegar un crit
per no rebentar en plorera.

(Cavallet de serp, de Guillem d'Efak)



Amb aquests versos comença Cavallet de serp, una de les cançons més emblemàtiques del gran, inconfusible, inoblidable i negre -molt negre, negríssim- Guillem d'Efak (Guinea Equatorial, 1929 - Ciutat de Mallorca, 1995). 
El cantant, actor, dramaturg i poeta mallorquí, tot i interpretar quasi tots els papers de l'auca, es caracteritzà sobretot per viure i morir com un poeta. Guanyador del Premi Carles Riba de poesia l'any 1969, dedicà la seva vida a la creació literària i, especialment, a la poesia, fet pel qual és més que mereixedor d'aquesta entrada.
La seva obra és, en definitiva i com diu el fragment escollit, el fruit d'un llarg i laboriós procés de destil·lació emocional, a voltes humorístic, a voltes malenconiós, sovint irònic i especialment reivindicatiu. És el crit per no rebentar en plorera, que neix en les entranyes d'un home, com sovint s'anomenava ell, automarginat. Són els pensaments i les emocions d'un lletraferit que necessita proclamar-se als quatre vents -de Guadamar a Salses, de Fraga fins a Maó.
Així doncs, com pot ésser que un poeta tan endèmic i extremament inusual -pocs negres habitaven abans la nostra terra- esdevingui tan universal en els temps que corren?
És, de fet, el caràcter irònic i humà, sorprenentment càlid i proper de les seves creacions que l'apropa als seus lectors i que fa que avui en dia encara sigui un poeta viu en el nostre imaginari col·lectiu. Guillem d'Efak canta a l'amor, canta en contra de la guerra i per la llibertat de les persones i els pobles, canta al món i als arbres. Qui no vol ésser lliure? Qui no vol poder estimar? Qui no vol tenir el respecte de tots els seus germans?
En una paraula, i aquí arriba el bessó d'aquest escrit, Guillem d'Efak tenia una immensa empatia. L'espontaneïtat dels seus versos -et parlaven de tu a tu- el connectaven amb un públic embadalit i sovint el punyia, el malmenava i el corprenia des del primer fins a l'últim mot. 
I és que, en definitiva, és allò espontani, allò ver, el que és  realment pur i valuós en això que anomenem literatura. És aquest l'esperit que hauria de tenir qualsevol escriptor que pretengui ésser comprès; perquè el públic l'entengui aquest abans ha de conèixer el públic! 

Sebastià Portell i Clar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada