Un torrent que era la mar

Sovint, la inspiració literària va i ve, condicionada per una infinitat de factors externs: el temps disponible, el contacte que hom manté amb l'obra d'altres autors i l'impacte que aquesta suposa en la seva trajectòria, la necessitat d'expressar-se, la pau necessària per madurar l'experiència pròpia... tot plegat converteix l'àmbit literari en un món convuls i difícil de copsar a primera vista.

Aquesta, si més no, ha estat la sensació que he tingut durant aquest darrer any. Després d'un període llarg de sequera creativa -o de desestimació de projectes poc viables-, i en el punt de desistir, vaig trobar la solució: escriuria una altra obra de teatre, una obra pensada pel seu públic i pels seus actors, adaptada al context i als recursos dels quals disposaria. I ho faria, ni més ni menys, en un mes.

Miniatura del que serà el cartell de l'obra
en la seva estrena, aquest estiu

Així nasqué Un torrent que era la mar, una tragicomèdia en sis actes o escenes que pretén ésser un retrat -o una aproximació- al gènere femení i al seu rol al llarg de la història, especialment al context rural.

L'escena transcorre a Vilamar del Migjorn, un poble amb pocs habitants per on hi passa un torrent. Fins aquí, tot normal. La raresa apareix quan els vilatans asseguren a tot aquell que hi passa que el torrent que hi ha no és un torrent, sinó que és un mar, i per això hi han construït un far. L'obra és, doncs, una metàfora de la decadència dels pobles i també un quadre de tots aquells trets entranyables o estereotipats que s'hi poden trobar.

L'obra consta de quatre personatges, totes dones i totes veïnes:

- Magdalena. Anà a viure al poble per amor: s'enamorà del faroner i aquest li demanà que anés a viure amb ell. Es veié obligada a casar-s'hi per l'església i, quan ell va a la guerra, s'ha d'encarregar del far. Viu un profund conflicte amb el poble i els seus habitants, no hi acaba d'encaixar i el seu motiu per estar-hi, el seu home, ja no hi és.

- Immaculada. És la personificació de tots els valors indesitjables de la ruralia, una caricatura al més pur estil de Mort de dama de Villalonga. És una dona madura, que coneix tots els secrets de la vila i no té problemes en explicar-los a tothom que troba. El conflicte li arriba quan ella mateixa es converteix en el centre dels rumors, quan el seu home li és infidel. A partir d'aquí, ella decideix perpetrar al seva imatge i imposar-se sobre la resta d'habitants de Vilamar posant una capella de l'església al seu nom, amb una verge immaculada feta a la seva imatge i semblança, vestida ampul·losament.

- Esperança. Personatge passiu com cap altre, és una dona jove casada amb un home que no li ha donat fills. És dóna per entès, d'alguna manera, que aquest és homosexual i s'hi va haver de casar per no aixecar rumors al poble. Es passa la vida teixint roba pels fills que mai tindrà, resignada i presa de les seves il·lusions.

- Catalina. És la personificació de la decadència dels pobles. Vídua de fa anys, ha perdut el seu fill a la guerra i no té ningú a qui esperar a casa. Per això, decideix deixar de recordar, deixar de comportar-se com s'espera d'ella i s'entrega a la demència senil de manera voluntària. Al final de l'obra, és l'única que admet la veritat, davant la hipocresia de les seves veïnes.

D'acció, l'obra, en té poca, sinó que pretén senzillament aprofundir en la psicologia femenina, que des del meu punt de vista és l'autèntica manera de pensar de la nostra societat des del segle XX: darrere de tot gran home hi ha una gran dona, diuen.

Us deixo, doncs, amb un fragment del monòleg que fa Esperança a la tercera escena, on teixeix roba pels fills que mai tindrà:


ESPERANÇA: Les dones que vivim a pobles mariners, moltes vegades, ens avorrim. No perquè no hi hagi coses a fer, sinó perquè ens entra, amb el vent, una mica dʼaigua amb sal per les orelles i tot, tot, després ens sembla fat. Unes sʼentretenen a mirar per la finestra les desgràcies de la veïna, altres cuinen com boges, cuinen per regiments. Regiments que mai no tornen de la guerra, i jo, jo... faig mitja! Ara amunt, ara avall, ara hi faig un nus i torno cap a lʼaltre costat! És un bon entreteniment...

(Pausa. Es gira cap on ha llençat la flassada que 'contenia' el seu infant)

No passaràs gens de fred, aquest hivern. Veus quin jerseiet que t'estic fent?

FOSC

Sebastià Portell i Clar

És teu

“Ves lo que has hecho? Como alguien tan minúsculo como tú puede haber hecho tanto daño? Eres infinitamente inferior a todo lo que te envuelve, pero lo suficientemente grande como para destruir algo tan hermoso y único. 

Sabes? por tu culpa los ríos ya no llevan agua, solo fango mezclado por sustancias irreconocibles. Has pasado de ser un ser peculiar, con capacidades increibles en comparación a tus iguales a alguien con aires de superioridad y, en realidad, has sido una plaga, un virus que ha matado des de dentro aquello que lo mantenia con vida. 

Si querias tu autodestrucción aquí la tienes, al alcance de tus manos. Cógela vamos, lo estás deseando. Demuestra que tus actos són para este fin. Sé coherente con lo que haces. Vamos, cógela. Un poco de nucleares descuidadas, talas descontroladas, caza y pesca masiva.. A qué esperas a destruir por completo mi pulmón? Eres tú mismo, tu ambición, tu codicia… Eres un asesino para mi, y aquellos que podrian llegar a ser asesinos o se condenan o se amansan. Estas son tus dos opciones, morir conmigo o adaptarte a mi. Pero sigue! Sigue peinándote con esprais, sigue vertiendo petróleo en mis aguas, aguas que te cedí para tu subsistencia y ahora, estúpido, estás matando aquello que te da la vida.

Cuídalo, cuídame, es tu vida y la de los tuyos. No creo que puedas llevar sobre tu consciencia el haber destruido el futuro de tu descendencia, la vida de los tuyos. Sálvame, aún estás a tiempo.”

Aquest text el vaig escriure fa un temps davant l’amenaça nuclear que suposava Fukushima, va ser un cop molt fort per al planeta i no era la primera vegada que passava quelcom així. Però les magnituds del desastre van ser tant desorbitades que em va fer pensar si realment l’espècie humana era conscient del que estava passant. Una de dues, o tenim un instint suïcida o bé, som estúpids.

En aquest apartat lliure m’agradaria transmetre allò al que realment li atorgo importància, considero que és quelcom més gran que nosaltres, allò que fa possible la nostra vida i que, per tant, altres problemes no tindrien cabuda si la situació segueix com fins ara. La delinqüència, la violència, les crisis econòmiques, el racisme, creences polítiques… Res d’això tindrà cap mena de sentit si convertim el planeta en un entorn inhabitable. I a aquest pas ho acabarà essent. L’hora del planeta no ha arribat, i l’espècie humana no és ningú com per a decidir el contrari. 

Aquest és el missatge que voldria transmetre, tot comença amb petits gests que es converteixen en una gran ajuda. Aquesta suposaria la salvació de casa nostra i l’assegurança per a l’espècie. Cal cuidar el que es té, però tal com diu la frase feta: “No es valora el que es tenia fins que s’ha perdut”.


Alba Puigferrer Mena.

Suspiros de España

Siento en mí triste emoción.

Me voy sufriendo lejos de ti

y se desgarra mi corazón.

Si mai li demanaven, no deia el seu nom de veritat. Amagava fills, marits, cases i vestits. Amagava racons, estones de felicitat, moments de revolució, d’esperança, de llibertat. Havia après a callar-s’ho tot. 

Si algú la mirava, baixava el cap i seguia caminant, lentament però amb pas ferm, de cap a casa seva, l’últim lloc que la feia sentir una mica arrecerada. 

Què podia fer, una pobra vídua, sense marit, amb els fills perduts pel món, qui sap si morts, en les desoladores nits d’hivern? Resar, i resar, i resar. Sempre pels altres, sempre per les ànimes que havien fugit amb els àngels a cercar idealisme i llibertat.

Pare nostre, que esteu en el cel. 

Amén. Amén. Amén. 

Pels segles dels segles. 

Amén.

Passaven els rosaris cada nit, corrien les gotetes de pluja per les finestres, com en un joc de fet i amagar. Sempre igual. Sempre la mateixa cançoneta, el mateix mal al cor que la cremava per dins com mil fusells. 

Encara li sonaven a dins el cap quan pensava en la guerra. Fusells, bombes, sang i plors. Vídues i més vídues, com ella, desemparades i tristes, sense consol ni cognom, sense cura ni final. 

Li agradava fer sonar un tocadiscs vell i mig espatllat, que un cop li havia portat el Martín, el seu marit, abans de tot, quan encara treballava. Li havia donat el patró, que tanmateix el volia tirar, i ell li havia demanat. Només tenia dos discos per posar-hi. Un d’una música de piano que quasi mai havien escoltat i, amagat sota la pols i la seva funda de cartró, el disc que sempre escoltava el Martín.

Suspiros de España, es deia la cançó, i era un pasdoble que a vegades havien ballat a la plaça del poble, festejant. Però que a ella li feia pensar més en altres coses. 

Pensava en aquelles tardes a la llum d’una bombeta pelada, a la saleta d’estar, amb el Martín al davant, fumant el poc tabac que havia pogut aconseguir durant el dia, d’algun amic o parent. Parlaven de les seves coses i així els passaven les hores, amb el pasdoble sonant i sonant, i quan es parava, torna’l a engegar, que encara ha de sonar un altre cop. Aixecaven l’agulla del tocadiscs i a girar una altra vegada més. 

- Amparito meva, aquesta cançó és la nostra vida.- li deia quasi sempre, mentre el tornava a engegar.

I ella mai ho havia entès. 

No sabia que sospirarien molts anys després, per poder tenir un tros de pa per menjar o un tronc de llenya per escalfar-se la flassada del llit. No sabia que amb el temps, de tan sospirar, sospiraria sola. No sabia que aquella Espanya que s’allunyava d’ells no tornaria mai més davant els seus ulls. Llavors hi havia tantes coses, que no sabia...!

I si ho hagués sabut, què hi hagués fet? Resar, resar, resar i resar. Com a bona vídua catòlica, apostòlica i romana que era. No, romana no, que era ben espanyola. Una de tantes.

O de les tan poques.

Suspiros de España el dia de la seva
estrena als escenaris

Aquest relat forma part del recull de contes Entre tu i jo, gris, escrit entre els anys 2009 i 2010 i que fou transformat en peça teatral i estrenat a l'Auditori d'Alcúdia (Mallorca) el desembre de l'any 2010.

Sebastià Portell i Clar