Un torrent que era la mar

Sovint, la inspiració literària va i ve, condicionada per una infinitat de factors externs: el temps disponible, el contacte que hom manté amb l'obra d'altres autors i l'impacte que aquesta suposa en la seva trajectòria, la necessitat d'expressar-se, la pau necessària per madurar l'experiència pròpia... tot plegat converteix l'àmbit literari en un món convuls i difícil de copsar a primera vista.

Aquesta, si més no, ha estat la sensació que he tingut durant aquest darrer any. Després d'un període llarg de sequera creativa -o de desestimació de projectes poc viables-, i en el punt de desistir, vaig trobar la solució: escriuria una altra obra de teatre, una obra pensada pel seu públic i pels seus actors, adaptada al context i als recursos dels quals disposaria. I ho faria, ni més ni menys, en un mes.

Miniatura del que serà el cartell de l'obra
en la seva estrena, aquest estiu

Així nasqué Un torrent que era la mar, una tragicomèdia en sis actes o escenes que pretén ésser un retrat -o una aproximació- al gènere femení i al seu rol al llarg de la història, especialment al context rural.

L'escena transcorre a Vilamar del Migjorn, un poble amb pocs habitants per on hi passa un torrent. Fins aquí, tot normal. La raresa apareix quan els vilatans asseguren a tot aquell que hi passa que el torrent que hi ha no és un torrent, sinó que és un mar, i per això hi han construït un far. L'obra és, doncs, una metàfora de la decadència dels pobles i també un quadre de tots aquells trets entranyables o estereotipats que s'hi poden trobar.

L'obra consta de quatre personatges, totes dones i totes veïnes:

- Magdalena. Anà a viure al poble per amor: s'enamorà del faroner i aquest li demanà que anés a viure amb ell. Es veié obligada a casar-s'hi per l'església i, quan ell va a la guerra, s'ha d'encarregar del far. Viu un profund conflicte amb el poble i els seus habitants, no hi acaba d'encaixar i el seu motiu per estar-hi, el seu home, ja no hi és.

- Immaculada. És la personificació de tots els valors indesitjables de la ruralia, una caricatura al més pur estil de Mort de dama de Villalonga. És una dona madura, que coneix tots els secrets de la vila i no té problemes en explicar-los a tothom que troba. El conflicte li arriba quan ella mateixa es converteix en el centre dels rumors, quan el seu home li és infidel. A partir d'aquí, ella decideix perpetrar al seva imatge i imposar-se sobre la resta d'habitants de Vilamar posant una capella de l'església al seu nom, amb una verge immaculada feta a la seva imatge i semblança, vestida ampul·losament.

- Esperança. Personatge passiu com cap altre, és una dona jove casada amb un home que no li ha donat fills. És dóna per entès, d'alguna manera, que aquest és homosexual i s'hi va haver de casar per no aixecar rumors al poble. Es passa la vida teixint roba pels fills que mai tindrà, resignada i presa de les seves il·lusions.

- Catalina. És la personificació de la decadència dels pobles. Vídua de fa anys, ha perdut el seu fill a la guerra i no té ningú a qui esperar a casa. Per això, decideix deixar de recordar, deixar de comportar-se com s'espera d'ella i s'entrega a la demència senil de manera voluntària. Al final de l'obra, és l'única que admet la veritat, davant la hipocresia de les seves veïnes.

D'acció, l'obra, en té poca, sinó que pretén senzillament aprofundir en la psicologia femenina, que des del meu punt de vista és l'autèntica manera de pensar de la nostra societat des del segle XX: darrere de tot gran home hi ha una gran dona, diuen.

Us deixo, doncs, amb un fragment del monòleg que fa Esperança a la tercera escena, on teixeix roba pels fills que mai tindrà:


ESPERANÇA: Les dones que vivim a pobles mariners, moltes vegades, ens avorrim. No perquè no hi hagi coses a fer, sinó perquè ens entra, amb el vent, una mica dʼaigua amb sal per les orelles i tot, tot, després ens sembla fat. Unes sʼentretenen a mirar per la finestra les desgràcies de la veïna, altres cuinen com boges, cuinen per regiments. Regiments que mai no tornen de la guerra, i jo, jo... faig mitja! Ara amunt, ara avall, ara hi faig un nus i torno cap a lʼaltre costat! És un bon entreteniment...

(Pausa. Es gira cap on ha llençat la flassada que 'contenia' el seu infant)

No passaràs gens de fred, aquest hivern. Veus quin jerseiet que t'estic fent?

FOSC

Sebastià Portell i Clar