Rèquiem per Federico García Lorca

El duende... ¿Dónde está el duende? Por el arco vacío entra un aire mental que sopla con insistencia sobre las cabezas de los muertos, en busca de nuevos paisajes y acentos ignorados; un aire con olor de saliva de niño, de hierba machacada y velo de medusa, que anuncia el constante bautizo de las cosas recién creadas.

(Juego y teoría del Duende, de Federico García Lorca)

Quan hom s'endinsa dins la vida i l'obra del poeta de Granada està cometent un acte totalment irreversible. A partir d'aleshores, mai més no tornarà a llegir igual, mai més no tornarà a sentir igual ni a pensar de la mateixa manera. Mai més.

Jo mateix, que he tingut el plaer de llegir tot allò que Federico García Lorca escrigué, maleeixo els seus botxins per haver cremat, amb fusells armats del feixisme més ignorant, tota la pila de llibres i més llibres que mai no hem pogut llegir. Hagués continuat Lorca amb la seva tradició més popular, o bé hagués seguit explorant noves fórmules poètiques, com al final de la seva carrera? Chi lo sa, com diu aquell. Només podrem recordar (re-cor-dar, acostar les coses al cor, com deia Blai Bonet) tot allò que va viure i escriure, tot allò que va somniar, sempre acompanyat del seu estimat duende.

És, de fet, una de les peces més importants de l'autor la teoria que va fer entorn d'aquesta figura artística a la seva conferència Juego y teoría del Duende. En aquesta, el poeta hi diferencia entre tres tipus d'inspiracions:

- La musa. És la figura de la intel·ligència, la que dicta als poetes allò que han d'escriure com a tals, i que sovint els aparta de la seva condició humana, ja que està mitificada. La musa dóna forma.

- L'àngel. És una figura que inspira de manera religiosa o metafísica, està per sobre de l'home i aquest sols és capaç de captar una part de la seva gràcia. L'àngel dóna llums.

- El duende. El duende es un poder y no un obrar, es un luchar y no un pensar. És l'expressió de l'ésser humà des de la seva nuesa més profunda, la que parla de la mort, de l'amor en la seva essència, de la tristesa i la tragèdia de la vida. És aquella força que inspirà, segons Lorca, el Canigó de Verdaguer, les Coplas a la muerte de su padre de Manrique o el mateix Rimbaud.

Lorca, doncs, fou un gran defensor de l'espontaneïtat en l'art i així ho demostrà a les seves obres, que intentà concebre -amb un aire més o menys popular- com a expressions elementals de la condició humana: l'angoixa de la dona que no pot tenir fills, la manca de llibertat, la repressió femenina, el fracàs amorós o fins i tot el fet d'escriure i expressar-se. Així, la seva obra no és mancada de tot un seguit de recursos -música, dansa, ombres xineses, titelles, i altres recursos propis d'un teatre molt conceptual- que la converteixen en una peça completa, en el paradigma d'art total que promulgava Wagner.

Teories a part, Lorca és un dels poetes més universals del segle XX i inspiració, encara, de moltes generacions, fins al punt que el duende de la seva poesia, de les seves cançons, de vegades s'esmuny entre les veus de la terra i les estilogràfiques que, des de la nostàlgia d'aquell que sap que res mai no torna, l'enyoren. L'enyoren.

Lola Flores interpretant el Requiem por Federico García Lorca,

de Rafael de León

Sebastià Portell i Clar

Matilde Landa

Tatuada con aspereza de balas y cárcel,
Sentida por todas como parte importante
De anhelos cercanos, de libertad y coraje,
Has llegado más lejos que el viento
Que fugitivo te llevó con él, te llevó con él...
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas

Que irónica es la vida,
Que por un lado seas consuelo para muchas
Y a la vez la soledad te acompaña en cada lágrima
Cuando inventas conversaciones con tu pequeña niña
Que en casa continúa esperando a que regreses... a que regreses
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Matilde Landa, republicana,
Nos espera en el aire tu abrazo, eres lluvia enterrada
Matilde Landa, republicana,
Y las celdas sintieron el vértigo de tu salto mortal

Aquesta és la lletra de la cançó en referència a Matilde Landa, una militant comunista que s’ha convertit en un dels principals símbols femenins en la lluita contra el franquisme. La vaig escoltar la setmana en una obra de teatre on representaven la seva vida i el seu exili a Mallorca en una presó de monges. L’obra tenia també un toc d’humor però el rerefons era completament cru, s’explicava un temps fosc on la justícia no existia i, tal com van representar amb molt d’encert, condemnaven a mort a la seva personificació. 

L’obra explica com la condemnen a mort per “amenaza al movimiento” i l’envien a la presó femenina de Las Ventas de Madrid. Allà, acaba aixecant els ànims de les preses aconseguint l’indult per a moltes atenent a la condemna errònia de la gran majoria d’elles. Veient el que estava aconseguint en aquella presó el govern decideix no condemnar-la, atès que s’aixecaria una revolta, sinó indultar-la de la pena i enviar-la a l’exili a Mallorca. Allà la tanquen en una presó on volen batejar-la i convertir-la al catolicisme. Allà, cedia a les peticions de les monges davant l’amenaça d’aquestes de retirar el ranxo per a les seves companyes, li deien que si accedia a la catequesi la resta de noia podrien menjar i que, si es batejava veuria a la seva filla, a la qual havia enviat a Rússia. Ella, ja farta de les pressions a les que es veia sotmesa, acaba golpejant a la catequista, de manera que l’aïllen del grup però li fan saber que les seves companyes no menjaràn per culpa seva. Matilde, desesperada, accedeix a batejar-se pel bé de totes, però minuts abans veient que estava a punt de perdre tots els seus ideals es llança del balcó morint amb ells.

Matilde Landa va ser una víctima més del franquisme, una dona forta i decidida que es va veure trepitjada per la injustícia de la que estava envoltada. Tornant a l’obra, considero que la protagonista va realitzar una molt bona feina representant-la. Va ser una obra senzilla però molt ben treballada, va ser un espectacle digne de veure i sentir.

Alba Puigferrer Mena.

El mar, de Blai Bonet

Els dos homes posaren la civera en terra. Descobriren el cadàver i tiraren la manta a un racó. El pare de Pau Inglada portava uns pantalons vells, de llista blava, i una camisa caqui. Estava blanc i mostrava les dents. Els qui havien dut la civera havien posat un genoll en terra i varen despullar el cadàver. El pare de Pau Inglada no era gaire pelut. Quan li treien els pantalons, descordant-los, primer, i estirant des dels peus, després, vaig comprendre el poder de la mort, mirant com el pare de Pau Inglada no se posava les mans damut les vergonyes quan li treien els pantalons.

 El mar, de Blai Bonet

Que Blai Bonet és una de les figures cabdals de la literatura mallorquina -i catalana- del segle XX és un fet indiscutible. També ho és que El Mar, l'obra que el va fer mereixedor del premi Joanot Martorell de l'any 1957 i que va ser portada al cinema pel mateix Agustí Villaronga, és un dels majors exponents de la novel·la psicològica en català.

Blai Bonet, natural de Santanyí (Mallorca), fou un home profundament emotiu. Des de ben jove inicià els seus estudis al seminari, els quals va haver d'abandonar per tal d'ingressar a un hospital per tuberculosos. La seva malaltia i la mort dels éssers estimats són -com molts altres autors, pensareu- uns dels trets bàsics de la seva obra, però amb la diferència que aquests no són sentits de cap manera com un plany, sinó com un crit desesperat a la vida. 

Es tracta d'una visió crua i freda d'una realitat que fins i tot avui costa de treure a la llum: els anys de la postguerra. Així, l'autor ens mostra, sovint amb texts de caràcter cinematogràfic i fragmentari -era molt amic de Federico Fellini, cineasta italià- el que era per ell la vida a una terra desolada, on no hi tenia lloc l'esperança, i el patetisme era el pa de cada dia.

Un bon exemple d'aquest patetisme és el fragment escollit en aquesta entrada. Es tracta d'un tast de les primeres pàgines de la novel·la, en la qual els personatges principals encara són infants i remembren alguns moments de la guerra incivil. Aquest fragment il·lustra, des de la visió d'un infant, l'arribada d'una colla d'homes que transporten un cadàver -el pare d'un amic seu-, el deixen al terra i el despullen.

En primer lloc, cal destacar la brevetat de les frases, que dóna al text un caràcter molt dinàmic i amb un toc impressionista. Les accions es van succeint les unes a les altres ràpidament, mentre que el personatge principal i narrador del fragment n'extreu les seves pròpies conclusions.

Per altra banda, resulta impossible no fer esment en la despersonalització del cadàver en qüestió. Si bé se sap que es tracta del pare d'un amic del protagonista, l'anomenat, Pau Inglada, en cap moment s'intenta mitificar-ne la figura ni fer cap exercici de cursileria envers l'escena. De manera freda i neta, se'ns van exposant diferents trets d'aquest: la seva roba, la seva expressió facial o l'escassa vellositat seus genitals.

De la mateixa manera, l'altra gran descripció asèptica és la dels homes que porten i despullen el cadàver, dels quals només se'n descriuen les accions.

Finalment, i com a tema principal, la reflexió sobre la mort. La darrera frase és una autèntica declaració d'intencions pel que fa a la visió del poeta-protagonista envers el fenomen de finir. Si bé en altres parts de la novel·la la mort se'ns mostra d'una altra manera -és, com s'ha comentat, un dels temes més concorreguts, esdevenint-hi fins i tot un personatge més-, aquesta diu: la mort és no tenir vergonya. Bonet, en un exercici de sinceritat amb el lector, sentencia aquest fet tan evident i sovint tan ignorat com és que la mort és l'absència de vergonya, de prejudicis, de preocupacions. Es tracta, doncs, del moment o procés en què l'ésser humà perd una de les seves principals capacitats i passa a format part de tot el conjunt de coses inanimades que ens envolten: un arbre, una pedra, un ganivet. 

D'aquesta reflexió, a més, se'n pot extreure un altre pensament: la mort és l'absència de l'ànima d'un home; i d'aquest, doncs, també se'n pot extreure: l'ànima és l'essència d'un home.

En tot cas, i reflexions a part, aquest fragment d'El mar no és més que un dels incomptables quadres o escenes que ens retraten com a condició humana i que a voltes ens denigren, ens dignifiquen o simplement ens deixen en evidència. Aquesta instància a la meditació demostra, en definitiva que ens trobem davant d'una obra que reposa sobre tot allò que insinua, i no pas sobre allò que diu; el que per a mi és bona literatura.

Sebastià Portell i Clar

Las figuras retóricas, cada día más recurridas en la publicidad.

Hace varios años, leí a regañadientes un libro que hoy, agradezco haber leído. Se trata de “El amante bilingüe” de Juan Marsé, un libro del cual a duras penas recuerdo la trama, pero del que sin embargo nunca olvidaré este fragmento que provocó cierta inquietud en mí:

“Hace muchos años, cuando era un muchacho solitario y se sentaba en las esquinas soleadas del barrio a vender tebeos, soñaba que de mayor escribiría un libro maravilloso que empezaría así:

"Hace muchos años, cuando era un muchacho solitario y me sentaba en las esquinas soleadas del barrio a vender tebeos, soñaba que un día escribiría un libro maravilloso que empezaría así...”.”

Juan Marsé

No era la primera vez que tal figura retórica como la repetición se presentaba en alguna de mis lecturas. No obstante, llamó mi atención, se trataba de una utilización bastante curiosa de dicho recurso literario e inmediatamente me recordó a aquellas fotos infinitas, en las cuales la imagen en sí, aparece fotografiada en ella misma. Es decir, que de algún modo dicho fragmento me hizo parar a pensar. Seguramente, por el carácter infinito que aprecié en él, y que lo hace especial.

Del mismo modo, la publicidad no deja pasar desapercibidas todas estas figuras retóricas que hacen de un cartel o una campaña en sí, el foco de atención de millones de miradas curiosas. Ejemplo de ello tenemos la campaña publicitaria de Samsung en la venta de sus cámaras digitales. En ella, apreciamos la repetición de la misma persona en un mismo lugar, haciendo uso en cierta manera del mismo recurso literario que el texto, esta vez plasmado en imagen.

De esta manera, observamos cómo una vez más, la figura retórica se convierte en la base de una campaña publicitaria con el objetivo de persuadir y hacer buena publicidad. Y es que está comprobada su efectividad, no sólo en el caso de las imágenes sino también como bien he dicho antes, en narraciones literarias. Y es que, clara está la gran relevancia de la literatura y sus recursos en la publicidad. 




Amaia Romo Erquicia