El duende... ¿Dónde está el duende? Por el arco vacío entra un aire mental que sopla con insistencia sobre las cabezas de los muertos, en busca de nuevos paisajes y acentos ignorados; un aire con olor de saliva de niño, de hierba machacada y velo de medusa, que anuncia el constante bautizo de las cosas recién creadas.
(Juego y teoría del Duende, de Federico García Lorca)
Quan hom s'endinsa dins la vida i l'obra del poeta de Granada està cometent un acte totalment irreversible. A partir d'aleshores, mai més no tornarà a llegir igual, mai més no tornarà a sentir igual ni a pensar de la mateixa manera. Mai més.
Jo mateix, que he tingut el plaer de llegir tot allò que Federico García Lorca escrigué, maleeixo els seus botxins per haver cremat, amb fusells armats del feixisme més ignorant, tota la pila de llibres i més llibres que mai no hem pogut llegir. Hagués continuat Lorca amb la seva tradició més popular, o bé hagués seguit explorant noves fórmules poètiques, com al final de la seva carrera? Chi lo sa, com diu aquell. Només podrem recordar (re-cor-dar, acostar les coses al cor, com deia Blai Bonet) tot allò que va viure i escriure, tot allò que va somniar, sempre acompanyat del seu estimat duende.
És, de fet, una de les peces més importants de l'autor la teoria que va fer entorn d'aquesta figura artística a la seva conferència Juego y teoría del Duende. En aquesta, el poeta hi diferencia entre tres tipus d'inspiracions:
- La musa. És la figura de la intel·ligència, la que dicta als poetes allò que han d'escriure com a tals, i que sovint els aparta de la seva condició humana, ja que està mitificada. La musa dóna forma.
- L'àngel. És una figura que inspira de manera religiosa o metafísica, està per sobre de l'home i aquest sols és capaç de captar una part de la seva gràcia. L'àngel dóna llums.
- El duende. El duende es un poder y no un obrar, es un luchar y no un pensar. És l'expressió de l'ésser humà des de la seva nuesa més profunda, la que parla de la mort, de l'amor en la seva essència, de la tristesa i la tragèdia de la vida. És aquella força que inspirà, segons Lorca, el Canigó de Verdaguer, les Coplas a la muerte de su padre de Manrique o el mateix Rimbaud.
Lorca, doncs, fou un gran defensor de l'espontaneïtat en l'art i així ho demostrà a les seves obres, que intentà concebre -amb un aire més o menys popular- com a expressions elementals de la condició humana: l'angoixa de la dona que no pot tenir fills, la manca de llibertat, la repressió femenina, el fracàs amorós o fins i tot el fet d'escriure i expressar-se. Així, la seva obra no és mancada de tot un seguit de recursos -música, dansa, ombres xineses, titelles, i altres recursos propis d'un teatre molt conceptual- que la converteixen en una peça completa, en el paradigma d'art total que promulgava Wagner.
Teories a part, Lorca és un dels poetes més universals del segle XX i inspiració, encara, de moltes generacions, fins al punt que el duende de la seva poesia, de les seves cançons, de vegades s'esmuny entre les veus de la terra i les estilogràfiques que, des de la nostàlgia d'aquell que sap que res mai no torna, l'enyoren. L'enyoren.
Lola Flores interpretant el Requiem por Federico García Lorca,
de Rafael de León
Sebastià Portell i Clar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada