Els dos homes posaren la civera en terra. Descobriren el cadàver i tiraren la manta a un racó. El pare de Pau Inglada portava uns pantalons vells, de llista blava, i una camisa caqui. Estava blanc i mostrava les dents. Els qui havien dut la civera havien posat un genoll en terra i varen despullar el cadàver. El pare de Pau Inglada no era gaire pelut. Quan li treien els pantalons, descordant-los, primer, i estirant des dels peus, després, vaig comprendre el poder de la mort, mirant com el pare de Pau Inglada no se posava les mans damut les vergonyes quan li treien els pantalons.
El mar, de Blai Bonet
Que Blai Bonet és una de les figures cabdals de la literatura mallorquina -i catalana- del segle XX és un fet indiscutible. També ho és que El Mar, l'obra que el va fer mereixedor del premi Joanot Martorell de l'any 1957 i que va ser portada al cinema pel mateix Agustí Villaronga, és un dels majors exponents de la novel·la psicològica en català.
Blai Bonet, natural de Santanyí (Mallorca), fou un home profundament emotiu. Des de ben jove inicià els seus estudis al seminari, els quals va haver d'abandonar per tal d'ingressar a un hospital per tuberculosos. La seva malaltia i la mort dels éssers estimats són -com molts altres autors, pensareu- uns dels trets bàsics de la seva obra, però amb la diferència que aquests no són sentits de cap manera com un plany, sinó com un crit desesperat a la vida.
Es tracta d'una visió crua i freda d'una realitat que fins i tot avui costa de treure a la llum: els anys de la postguerra. Així, l'autor ens mostra, sovint amb texts de caràcter cinematogràfic i fragmentari -era molt amic de Federico Fellini, cineasta italià- el que era per ell la vida a una terra desolada, on no hi tenia lloc l'esperança, i el patetisme era el pa de cada dia.
Un bon exemple d'aquest patetisme és el fragment escollit en aquesta entrada. Es tracta d'un tast de les primeres pàgines de la novel·la, en la qual els personatges principals encara són infants i remembren alguns moments de la guerra incivil. Aquest fragment il·lustra, des de la visió d'un infant, l'arribada d'una colla d'homes que transporten un cadàver -el pare d'un amic seu-, el deixen al terra i el despullen.
En primer lloc, cal destacar la brevetat de les frases, que dóna al text un caràcter molt dinàmic i amb un toc impressionista. Les accions es van succeint les unes a les altres ràpidament, mentre que el personatge principal i narrador del fragment n'extreu les seves pròpies conclusions.
Per altra banda, resulta impossible no fer esment en la despersonalització del cadàver en qüestió. Si bé se sap que es tracta del pare d'un amic del protagonista, l'anomenat, Pau Inglada, en cap moment s'intenta mitificar-ne la figura ni fer cap exercici de cursileria envers l'escena. De manera freda i neta, se'ns van exposant diferents trets d'aquest: la seva roba, la seva expressió facial o l'escassa vellositat seus genitals.
De la mateixa manera, l'altra gran descripció asèptica és la dels homes que porten i despullen el cadàver, dels quals només se'n descriuen les accions.
Finalment, i com a tema principal, la reflexió sobre la mort. La darrera frase és una autèntica declaració d'intencions pel que fa a la visió del poeta-protagonista envers el fenomen de finir. Si bé en altres parts de la novel·la la mort se'ns mostra d'una altra manera -és, com s'ha comentat, un dels temes més concorreguts, esdevenint-hi fins i tot un personatge més-, aquesta diu: la mort és no tenir vergonya. Bonet, en un exercici de sinceritat amb el lector, sentencia aquest fet tan evident i sovint tan ignorat com és que la mort és l'absència de vergonya, de prejudicis, de preocupacions. Es tracta, doncs, del moment o procés en què l'ésser humà perd una de les seves principals capacitats i passa a format part de tot el conjunt de coses inanimades que ens envolten: un arbre, una pedra, un ganivet.
D'aquesta reflexió, a més, se'n pot extreure un altre pensament: la mort és l'absència de l'ànima d'un home; i d'aquest, doncs, també se'n pot extreure: l'ànima és l'essència d'un home.
En tot cas, i reflexions a part, aquest fragment d'El mar no és més que un dels incomptables quadres o escenes que ens retraten com a condició humana i que a voltes ens denigren, ens dignifiquen o simplement ens deixen en evidència. Aquesta instància a la meditació demostra, en definitiva que ens trobem davant d'una obra que reposa sobre tot allò que insinua, i no pas sobre allò que diu; el que per a mi és bona literatura.
Sebastià Portell i Clar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada