dilluns, 28 de maig del 2012

És teu


“Ves lo que has hecho? Como alguien tan minúsculo como tú puede haber hecho tanto daño? Eres infinitamente inferior a todo lo que te envuelve, pero lo suficientemente grande como para destruir algo tan hermoso y único. 
Sabes? por tu culpa los ríos ya no llevan agua, solo fango mezclado por sustancias irreconocibles. Has pasado de ser un ser peculiar, con capacidades increibles en comparación a tus iguales a alguien con aires de superioridad y, en realidad, has sido una plaga, un virus que ha matado des de dentro aquello que lo mantenia con vida. 
Si querias tu autodestrucción aquí la tienes, al alcance de tus manos. Cógela vamos, lo estás deseando. Demuestra que tus actos són para este fin. Sé coherente con lo que haces. Vamos, cógela. Un poco de nucleares descuidadas, talas descontroladas, caza y pesca masiva.. A qué esperas a destruir por completo mi pulmón? Eres tú mismo, tu ambición, tu codicia… Eres un asesino para mi, y aquellos que podrian llegar a ser asesinos o se condenan o se amansan. Estas son tus dos opciones, morir conmigo o adaptarte a mi. Pero sigue! Sigue peinándote con esprais, sigue vertiendo petróleo en mis aguas, aguas que te cedí para tu subsistencia y ahora, estúpido, estás matando aquello que te da la vida.
Cuídalo, cuídame, es tu vida y la de los tuyos. No creo que puedas llevar sobre tu consciencia el haber destruido el futuro de tu descendencia, la vida de los tuyos. Sálvame, aún estás a tiempo.”
Aquest text el vaig escriure fa un temps davant l’amenaça nuclear que suposava Fukushima, va ser un cop molt fort per al planeta i no era la primera vegada que passava quelcom així. Però les magnituds del desastre van ser tant desorbitades que em va fer pensar si realment l’espècie humana era conscient del que estava passant. Una de dues, o tenim un instint suïcida o bé, som estúpids.
En aquest apartat lliure m’agradaria transmetre allò al que realment li atorgo importància, considero que és quelcom més gran que nosaltres, allò que fa possible la nostra vida i que, per tant, altres problemes no tindrien cabuda si la situació segueix com fins ara. La delinqüència, la violència, les crisis econòmiques, el racisme, creences polítiques… Res d’això tindrà cap mena de sentit si convertim el planeta en un entorn inhabitable. I a aquest pas ho acabarà essent. L’hora del planeta no ha arribat, i l’espècie humana no és ningú com per a decidir el contrari. 
Aquest és el missatge que voldria transmetre, tot comença amb petits gests que es converteixen en una gran ajuda. Aquesta suposaria la salvació de casa nostra i l’assegurança per a l’espècie. Cal cuidar el que es té, però tal com diu la frase feta: “No es valora el que es tenia fins que s’ha perdut”.


Alba Puigferrer Mena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada