Suspiros de España

Siento en mí triste emoción.

Me voy sufriendo lejos de ti

y se desgarra mi corazón.

Si mai li demanaven, no deia el seu nom de veritat. Amagava fills, marits, cases i vestits. Amagava racons, estones de felicitat, moments de revolució, d’esperança, de llibertat. Havia après a callar-s’ho tot. 

Si algú la mirava, baixava el cap i seguia caminant, lentament però amb pas ferm, de cap a casa seva, l’últim lloc que la feia sentir una mica arrecerada. 

Què podia fer, una pobra vídua, sense marit, amb els fills perduts pel món, qui sap si morts, en les desoladores nits d’hivern? Resar, i resar, i resar. Sempre pels altres, sempre per les ànimes que havien fugit amb els àngels a cercar idealisme i llibertat.

Pare nostre, que esteu en el cel. 

Amén. Amén. Amén. 

Pels segles dels segles. 

Amén.

Passaven els rosaris cada nit, corrien les gotetes de pluja per les finestres, com en un joc de fet i amagar. Sempre igual. Sempre la mateixa cançoneta, el mateix mal al cor que la cremava per dins com mil fusells. 

Encara li sonaven a dins el cap quan pensava en la guerra. Fusells, bombes, sang i plors. Vídues i més vídues, com ella, desemparades i tristes, sense consol ni cognom, sense cura ni final. 

Li agradava fer sonar un tocadiscs vell i mig espatllat, que un cop li havia portat el Martín, el seu marit, abans de tot, quan encara treballava. Li havia donat el patró, que tanmateix el volia tirar, i ell li havia demanat. Només tenia dos discos per posar-hi. Un d’una música de piano que quasi mai havien escoltat i, amagat sota la pols i la seva funda de cartró, el disc que sempre escoltava el Martín.

Suspiros de España, es deia la cançó, i era un pasdoble que a vegades havien ballat a la plaça del poble, festejant. Però que a ella li feia pensar més en altres coses. 

Pensava en aquelles tardes a la llum d’una bombeta pelada, a la saleta d’estar, amb el Martín al davant, fumant el poc tabac que havia pogut aconseguir durant el dia, d’algun amic o parent. Parlaven de les seves coses i així els passaven les hores, amb el pasdoble sonant i sonant, i quan es parava, torna’l a engegar, que encara ha de sonar un altre cop. Aixecaven l’agulla del tocadiscs i a girar una altra vegada més. 

- Amparito meva, aquesta cançó és la nostra vida.- li deia quasi sempre, mentre el tornava a engegar.

I ella mai ho havia entès. 

No sabia que sospirarien molts anys després, per poder tenir un tros de pa per menjar o un tronc de llenya per escalfar-se la flassada del llit. No sabia que amb el temps, de tan sospirar, sospiraria sola. No sabia que aquella Espanya que s’allunyava d’ells no tornaria mai més davant els seus ulls. Llavors hi havia tantes coses, que no sabia...!

I si ho hagués sabut, què hi hagués fet? Resar, resar, resar i resar. Com a bona vídua catòlica, apostòlica i romana que era. No, romana no, que era ben espanyola. Una de tantes.

O de les tan poques.

Suspiros de España el dia de la seva
estrena als escenaris

Aquest relat forma part del recull de contes Entre tu i jo, gris, escrit entre els anys 2009 i 2010 i que fou transformat en peça teatral i estrenat a l'Auditori d'Alcúdia (Mallorca) el desembre de l'any 2010.

Sebastià Portell i Clar