És teu

“Ves lo que has hecho? Como alguien tan minúsculo como tú puede haber hecho tanto daño? Eres infinitamente inferior a todo lo que te envuelve, pero lo suficientemente grande como para destruir algo tan hermoso y único. 

Sabes? por tu culpa los ríos ya no llevan agua, solo fango mezclado por sustancias irreconocibles. Has pasado de ser un ser peculiar, con capacidades increibles en comparación a tus iguales a alguien con aires de superioridad y, en realidad, has sido una plaga, un virus que ha matado des de dentro aquello que lo mantenia con vida. 

Si querias tu autodestrucción aquí la tienes, al alcance de tus manos. Cógela vamos, lo estás deseando. Demuestra que tus actos són para este fin. Sé coherente con lo que haces. Vamos, cógela. Un poco de nucleares descuidadas, talas descontroladas, caza y pesca masiva.. A qué esperas a destruir por completo mi pulmón? Eres tú mismo, tu ambición, tu codicia… Eres un asesino para mi, y aquellos que podrian llegar a ser asesinos o se condenan o se amansan. Estas son tus dos opciones, morir conmigo o adaptarte a mi. Pero sigue! Sigue peinándote con esprais, sigue vertiendo petróleo en mis aguas, aguas que te cedí para tu subsistencia y ahora, estúpido, estás matando aquello que te da la vida.

Cuídalo, cuídame, es tu vida y la de los tuyos. No creo que puedas llevar sobre tu consciencia el haber destruido el futuro de tu descendencia, la vida de los tuyos. Sálvame, aún estás a tiempo.”

Aquest text el vaig escriure fa un temps davant l’amenaça nuclear que suposava Fukushima, va ser un cop molt fort per al planeta i no era la primera vegada que passava quelcom així. Però les magnituds del desastre van ser tant desorbitades que em va fer pensar si realment l’espècie humana era conscient del que estava passant. Una de dues, o tenim un instint suïcida o bé, som estúpids.

En aquest apartat lliure m’agradaria transmetre allò al que realment li atorgo importància, considero que és quelcom més gran que nosaltres, allò que fa possible la nostra vida i que, per tant, altres problemes no tindrien cabuda si la situació segueix com fins ara. La delinqüència, la violència, les crisis econòmiques, el racisme, creences polítiques… Res d’això tindrà cap mena de sentit si convertim el planeta en un entorn inhabitable. I a aquest pas ho acabarà essent. L’hora del planeta no ha arribat, i l’espècie humana no és ningú com per a decidir el contrari. 

Aquest és el missatge que voldria transmetre, tot comença amb petits gests que es converteixen en una gran ajuda. Aquesta suposaria la salvació de casa nostra i l’assegurança per a l’espècie. Cal cuidar el que es té, però tal com diu la frase feta: “No es valora el que es tenia fins que s’ha perdut”.


Alba Puigferrer Mena.

Suspiros de España

Siento en mí triste emoción.

Me voy sufriendo lejos de ti

y se desgarra mi corazón.

Si mai li demanaven, no deia el seu nom de veritat. Amagava fills, marits, cases i vestits. Amagava racons, estones de felicitat, moments de revolució, d’esperança, de llibertat. Havia après a callar-s’ho tot. 

Si algú la mirava, baixava el cap i seguia caminant, lentament però amb pas ferm, de cap a casa seva, l’últim lloc que la feia sentir una mica arrecerada. 

Què podia fer, una pobra vídua, sense marit, amb els fills perduts pel món, qui sap si morts, en les desoladores nits d’hivern? Resar, i resar, i resar. Sempre pels altres, sempre per les ànimes que havien fugit amb els àngels a cercar idealisme i llibertat.

Pare nostre, que esteu en el cel. 

Amén. Amén. Amén. 

Pels segles dels segles. 

Amén.

Passaven els rosaris cada nit, corrien les gotetes de pluja per les finestres, com en un joc de fet i amagar. Sempre igual. Sempre la mateixa cançoneta, el mateix mal al cor que la cremava per dins com mil fusells. 

Encara li sonaven a dins el cap quan pensava en la guerra. Fusells, bombes, sang i plors. Vídues i més vídues, com ella, desemparades i tristes, sense consol ni cognom, sense cura ni final. 

Li agradava fer sonar un tocadiscs vell i mig espatllat, que un cop li havia portat el Martín, el seu marit, abans de tot, quan encara treballava. Li havia donat el patró, que tanmateix el volia tirar, i ell li havia demanat. Només tenia dos discos per posar-hi. Un d’una música de piano que quasi mai havien escoltat i, amagat sota la pols i la seva funda de cartró, el disc que sempre escoltava el Martín.

Suspiros de España, es deia la cançó, i era un pasdoble que a vegades havien ballat a la plaça del poble, festejant. Però que a ella li feia pensar més en altres coses. 

Pensava en aquelles tardes a la llum d’una bombeta pelada, a la saleta d’estar, amb el Martín al davant, fumant el poc tabac que havia pogut aconseguir durant el dia, d’algun amic o parent. Parlaven de les seves coses i així els passaven les hores, amb el pasdoble sonant i sonant, i quan es parava, torna’l a engegar, que encara ha de sonar un altre cop. Aixecaven l’agulla del tocadiscs i a girar una altra vegada més. 

- Amparito meva, aquesta cançó és la nostra vida.- li deia quasi sempre, mentre el tornava a engegar.

I ella mai ho havia entès. 

No sabia que sospirarien molts anys després, per poder tenir un tros de pa per menjar o un tronc de llenya per escalfar-se la flassada del llit. No sabia que amb el temps, de tan sospirar, sospiraria sola. No sabia que aquella Espanya que s’allunyava d’ells no tornaria mai més davant els seus ulls. Llavors hi havia tantes coses, que no sabia...!

I si ho hagués sabut, què hi hagués fet? Resar, resar, resar i resar. Com a bona vídua catòlica, apostòlica i romana que era. No, romana no, que era ben espanyola. Una de tantes.

O de les tan poques.

Suspiros de España el dia de la seva
estrena als escenaris

Aquest relat forma part del recull de contes Entre tu i jo, gris, escrit entre els anys 2009 i 2010 i que fou transformat en peça teatral i estrenat a l'Auditori d'Alcúdia (Mallorca) el desembre de l'any 2010.

Sebastià Portell i Clar

Albert Lasker

"The product that will not sell without advertising will not sell profitably with advertising". (El producto que sin publicidad no se vaya a vender, no se venderá de modo rentable con publicidad).

Esta es una de las frases más reconocidas del famoso pionero de la publicidad, Albert Lasker. Este publicista, pasó gran parte de su carrera tratando de comprender qué era realmente la publicidad, y la verdad es que él mismo, forjó la publicidad tal y como la concebimos hoy en día.  

Lasker, a quien por lo tanto, podríamos llegar a considerar como el padre de la publicidad actual, era un hombre valiente, al que le entusiasmaba el riesgo y cualquier reto interpuesto en su camino. Su vida en la publicidad se vio guiada por la curiosidad que tenía hacia ella, y fue él quien la convirtió en algo activo, lejos de seguir siendo un simple recordatorio.

Este hombre, amaba las ideas y la originalidad, e invertía en ellas sin tener en cuenta el dinero. Así que, lejos de preocuparse por la rentabilidad de las ideas y el conseguir a clientes de grandes marcas, creía en una publicidad mejor, y diferente. Creía también en contratar a jóvenes a quienes entrenar y enseñar y de quienes exprimir hasta la última idea y rara vez, este genio de la publicidad se vio condicionado por sus clientes, ya que él creía en sus ideas y sus clientes por consiguiente, debían creer en él.  Albert Lasker, nunca llevó el trabajo a casa y rara vez se reunía con compañeros de trabajo, de hecho ambos preferían la compañía de intelectuales, músicos o incluso escritores.

A una no muy avanzada edad, este genio, decidió dejar la agencia. Y es que según él, la publicidad estaba convirtiéndose cada vez más en un negocio mecánico que poco tenía que ver con su forma de trabajo, ya que como se ha dicho antes, la originalidad de Lasker no se guiaba por estudios de mercado, sino por su incesante curiosidad además de su agudo instinto. 

El mitjà de l'únic sentit, la ràdio.

La sessió d'aquesta setmana tractava de la publicitat en el mitjà radiofònic, però degut a la vaga general estudiantil no hi va haver classe. Tot i així m'agradaria parlar d'aquest tema, doncs trobo que a aquest gènere de la publicitat no se li dóna el protagonisme que hauria de tenir. Els motius, entre d'altres, es basen en la dificultat d'elaborar un bon anunci i el poc reclam que té el mitjà avui en dia.

Aquest genere publicitari es caracteritza principalment per jugar amb un únic sentit: la oïda. Al només disposar d'un sentit, la cunya, o el format que es realitzi, ha d'estar rosant la perfecció.

El procés d'ideació i creació és el mateix que en altres suports: hi ha un concepte, una idea, un guió, una maqueta i la producció. La diferència recau en certs components que s'han de tenir presents a l'hora d'elaborar el guió i la maqueta, per tal d'obtenir un bon anunci de radio. L'objectiu principal, com en tots, és impactar a l'oient per tal que recordi la marca o el producte. Degut a la dificultat sensorial, moltes vegades no s'aconsegueix. És per això que a continuació enumeraré els ingredients que considero bàsics per l'elaboració d'una bona cunya publicitaria:

1. S'ha d'utilitzar un llenguatge natural, senzill i clar i proper al target
2. El guió ha d'estar compost per frases curtes.
3. Utilitzar jocs de paraules, acudits i sorpreses per tal de sorprendre.
4. Cuidar molt la veu de la locució, doncs és l'única via cap al receptor.
5. Efectuar efectes sonors. El silenci és l'efecte més efectiu, doncs crea una inestabilitat en l'oient que el fa estar més atent.
6. Evocar imatges. Al ser un mitjà totalment d'oïda, cal que el guió transporti a l'oient a l'imaginari desitjat, ja sigui amb la narració com amb els efectes sonors i la música.
7. Redundància: repetir les paraules importants més d'una vegada, doncs no hi ha opció de revisar les dades més importants com pot passar en premsa.

Si ets creatiu i efectues una harmonia d'aquests 7 elements, l'anunci de radio tindrà l'èxit desitjat.

Alexandra Puig i Rom

Campanya Greenpeace

Campanya Greenpeace

El treball que es presentarà a continuació és una campanya publicitària de Greenpeace realitzada per a l’assignatura de Disseny gràfic || de la Universitat Pompeu Fabra.

Brífing

En representació a la organització Greenpeace es demanava una campanya de conscienciació, no de petició d’activistes per a una acció concreta. Així doncs anava dirigida a tots els públics de manera que tothom pogués ésser conscient del que succeeix en el planeta. Una altra de les peticions imprescindibles era que hi aparegués un rostre humà, per tal de poder “posar una cara” a l’organització.

Concepte

Principalment es va voler representar metafòricament que la terra com a planeta verd sʼestà esfumant, per aquest motiu les pinzellades que permeten veure una extensió boscosa donen una sensació de vaporositat. A més, el fet que el fum derivi al logotip de Greenpeace és un dels elements importants, atès que es dóna a entendre que lʼorganització és la peça que pot fer que allò que sʼestà esfumant torni al seu lloc corresponent. 

Cal destacar també el personatge que mira enrere, cap al fum, amb una mirada de nostàlgia envers aquest món net i verd. Mentre que ella es troba immersa en aquest ambient contaminat. És per aquest motiu que hi ha una relació de colors entre els elements: la ciutat és grisa igual que el personatge i el bosc està en colors en relació al color verd del logotip de lʼorganització (en el cas de lʼOPI, atès que a la valla el logotip està en color negre en relació a la mirada del personatge. La idea és diferent, més centrada en l’imagotip: Greenpeace és capaç de reciclar aquest món negre). Aquesta idea en general es mostra també en el copy.

Elements clau

• Eslògan: “No miris enrere, actua”.
• Cos de text: “El planeta necessita quelcom que el faci reviure. El que era s’està esfumant donant pas a un món gris i massificat. Actuem per a recuperar el que havia estat. Actuem per a un món verd, un món millor.”

La campanya

OPI

Valla

Alba Puigferrer Mena.

Del poder del texto, al poder de la imagen

Si volvemos la mirada atrás en el tiempo, veremos cómo la publicidad ha ido cambiado y  evolucionando a lo largo de los años. De hecho, en la clase teórica del pasado martes, se mencionó el importante cambio que se había dado en la publicidad en cuanto al tratamiento del texto se refiere. Y es que,  la relación entre la imagen y el texto ha ido variando con el tiempo.  En los inicios de la publicidad y durante varias décadas la palabra, es decir, el texto,  era lo más importante en la mayoría de anuncios. Incluso un gran publicista como David Ogilvy, ha llegado a señalar que “en publicidad en prensa, sabéis que los textos largos venden más que los cortos”.

Sin embargo, con el paso de los años el poder de la imagen ha ido incrementando hasta tal punto que el uso del texto ha llegado a reducirse en muchas ocasiones al simplemente uso del eslogan. Cabe a destacar, que William Bernbach fue pionero en simplificar la publicidad de la época, haciendo uso de imágenes sencillas y poco texto. Pero consiguiendo al mismo tiempo, campañas de gran impacto en el consumidor, es decir, campañas efectivas que no dejaban indiferente al target al que se dirigían.. Claro ejemplo de dicho cambio, es la campaña de Volkswagen “Think Small” que el propio Bernbach lideró. 

Esta campaña representó un cambio importante, ya que gracias a ella se pudo comprobar que una imagen significativa, acompañada de un buen copy podía llegar a ser, igual o más efectiva que las campañas que se habían hecho hasta entonces en las que el texto era predominante y la imagen se dejaba en un segundo plano.

Hoy en día, la publicidad recurre a imágenes impactantes que muchas veces no necesitan de texto para transmitir el mensaje, imágenes muy trabajadas que funcionan por sí solas. No obstante, no debemos olvidar que detrás de cada una de estas campañas existe un concepto que conforma la base del anuncio y lo hacen efectivo. Conceptos como los que creaban los grandes redactores de la publicidad, como: Lasker, Osborn, Reeves…

Amaia Romo Erquicia

Mallorca m'agrada!

Algú em demanarà: 'Per què t'agrada Mallorca?' Com no em pot agradar?! És obrir aquest enllaç a YouTube i un entranyable Rafel Ramis, actor mallorquí, ja ens corprèn amb la seva tendra naturalesa i el seu contagiós optimisme.

Es tracta d'una campanya realitzada per part de l'Obra Cultural Balear (OCB), la principal organització cultural de les Illes, per tal de fomentar l'autoestima del poble mallorquí. La campanya consistia en un seguit d'espots (o com els anomenaven alguns, píndoles d'autoestima) que destacaven alguns dels trets més definitoris i valuosos de la societat mallorquina. Així mateix, aquesta culminà amb l'enregistrament, a la majoria de pobles de l'illa, de lipdubs d'ambient festiu i estiuenc, unint persones de diferents sensibilitats a un sol crit: Mallorca m'agrada!

L'espot en qüestió, per exemple, és el primer que fou publicat per part de l'organització. En aquest, l'actor Rafel Ramis fa una enumeració de totes aquelles coses bones que tenim a l'illa i que sovint obviem o menystenim: les millors ensaïmades del món, Rafel Nadal, el número u del món del tennis, el precursor de la informàtica, Ramon Llull, les millors platges, la Sibil·la, patrimoni de la Humanitat, la catedral gòtica més impressionant del món, Miquel Barceló, la influència que suposà l'illa per artistes com Miró, Cela, Dalí, Robert Graves, Chopin... 

A continuació, i acompanyant-se d'una potent banda sonora de caire èpic, Ramis procedeix a repetir, ad libitum i no menys entusiasmat, l'eslògan de la campanya.

Des del meu punt de vista el gran èxit d'aquesta va ser causat per diferents motius:

- Simplicitat del missatge. Sens dubte, la gran fita aconseguida pels creatius d'aquesta campanya fou aglutinar tot un pensament, una manera d'ésser, de pensar, de sentir i sentir-se, en un eslògan que no podria resultar més senzill, com és el fet que t'agrada el lloc on vius. Persones de dretes, d'esquerres, mallorquins històrics i nouvinguts, nacionalistes mallorquins i també alguns d'espanyols participaren de l'acte sense dubtar-ho ni un son instant.

- L'ambient festiu que proposava. Per altra banda, cal tenir en compte que a l'any de realització de la campanya (2011) encara no s'havien popularitzat els lipdubs com avui i que la seva naturalesa era novedosa i original a ulls de la població. A més, si a això li afegim l'època en què es va realitzar (primavera-estiu), l'alta participació en els esdeveniments es veu totalment justificada.

- La gran base municipalista de la qual gaudeix l'OCB. Finalment, també cal dir que la campanya no s'hauria pogut realitzar amb tal èxit si no hagués estat per les diferents delegacions de l'entitat arreu de l'illa. Aquesta suposà l'assentament de totes les que ja existien i el naixement d'altres a pobles on encara no se n'hi havien fundat. En un territori insular, caracteritzat per la incomunicació entre els nuclis urbans, és molt important tenir bastida una bona xarxa humana, capaç d'arribar a la ciutadania quan és necessari.

En definitiva, la campanya Mallorca m'agrada va ésser tot un fenomen social en l'àmbit mallorquí i és un bon exemple de com, de vegades, una senzilla frase pot captivar més el seu destinatari que no pas el més abarrocat i recarregat argumentari.

Sebastià Portell i Clar

Campanya Levi's

A l'entrada d'avui us presentaré una de les peces realitzades a l'assignatura de disseny gràfic II per la marca Levi's.

El brífing
El client demanava una campanya en que es realcés la qualitat, la comoditat i el color del producte. A més havia d'estar plasmat el target objectiu: els joves / adolescents d'entre 16 a 25 anys, i les seves motivacions: llibertat, dinamisme, "bon rollo"...

El concepte
El concepte que l'agència va extreure'n va ser: Levi's són tant còmodes que ni t'adonaràs que els duus posats.

El que es buscava amb aquest concepte era fer una hipèrbole de la comoditat posant situacions en que és impensable posar-se uns texans. Un exemple va ser posar-se el pijama sobre els levi's, doncs són com la segona pell i ni t'adones que els portes posats.

Finalment es va decantar per utilitzar la hipèrbole de banyar-se al mar amb pantalons. Aquesta és una acció que molts joves han volgut o han fet, i el resultat no ha estat positiu. La incomoditat que suposa caminar amb uns pantalons molls que pesen gairebé tres vegades més fa que l'acció no es torni a repetir. Tot i així banyar-se amb roba té una relació directe amb passar-s'ho bé i la joventut, ja que normalment aquest fet succeeix en moments de festivitat en que un del grup és víctima d'aquest i acaba essent tirat, o bé a la piscina o bé al mar, per tal de fer la gràcia.

Amb aquest insight el que la campanya aconsegueix és denotar tant diversió com dinamisme i llibertat, fent que la incomoditat quedi ridiculitzada i sembli que, inclús molls, els Levi's siguin extremament còmodes.

El procés
Per a realitzar la campanya es va escollir un dia en que el sol brillava i el mar estava mogut per captar les fotografies. D'aquesta manera l'espuma del mar i el seu moviment donarien un plus de dinamisme a la imatge.

Una vegada feta la sessió fotogràfica es va procedir en el muntatge digital en que es va optar per fer un contrast de B/N. Així el producte i el logo de la marca eren els únics elements en color i quedaven ressaltats. Les diagonals de la composició i la tipografia de pal sec i "handmade" donaven el punt de dinamisme i llibertat demanats.

Així és com va quedar el copy:

• Eslògan: Extrema comoditat
• Titular: ...Tant que oblidaràs portar-los
• Body-copy: Gosaràs menjar-te el món. S'adapten al cos i realçen la figura. Amb ells podràs fer-ho tot i ni te n'adonaràs!

El resultat
I aquests són els resultats de la campanya:

Versió revista

 Versió tanca exterior

Alexandra Puig i Rom

If you don't cannibalize yourself, someone else will

Aquest nadal em van regalar el llibre de la vida d’Steve Jobs. No és que sigui del meu agrat per qüestions ètiques, però tot i això admiro els avanços tecnològics que va aconseguir assolir. Així doncs per curiositat vaig fullejar-lo, llegint algunes pàgines per sobre. Fent això vaig llegir dues frases en concret que em van cridar especialment l’atenció:

• “Les persones no saben el que volen fins que els ho mostres” ("People don’t know what they want until you show it to them.")
• “Si no et canibalitzes, algú altre ho farà” ("If you don't cannibalize yourself, someone else will.")

Són dues frases que em resulten especialment certes i a la vegada familiars, són quelcom que sempre he sentit a casa. La diferència és que Steve Jobs ho aplica a la venta mentre que jo sempre les havia concebut com una manera de viure.

La primera de les dues representa la poca capacitat humana de saber el que es necessita i com es pot aconseguir. Això es podria equiparar a la investigació de mercat, atès que estudia quelcom que ja hi és, quelcom que els consumidors diuen que necessiten. Per aquest motiu, Jobs afirma que mai ha creat sobre una base d’investigació de mercat sinó sobre quelcom que encara no ha estat escrit. Aquest, com a exemple proposa una cita de Henry Ford, la qual diu el següent: “Si hagués preguntat als consumidors què era el que volien, m’haurien respost -  Un cavall més ràpid! -”. Així doncs, Jobs basa la seva producció en la creativitat, en el que ell considerava que la gent volia. I va resultar que la frase va tenir tot el sentit ateses les ventes dels seus productes. Ha estat, al cap i a la fi, un fenomen massiu.

Quant a la segona frase segueixo considerant que es tracta d’una manera de viure sense deixar que ningú et trepitgi i que, òbviament, es pot transportar al món dels negocis. Aquesta idea de menjar-se els uns als altres però és molt més instintiva, molt competitiva i molt pròpia d’una actitud primitiva però que encara està vigent en tots els sentits. La competitivitat és quelcom que es troba fins i tot en el més mínim detall del nostre dia a dia i, en el món empresarial, a causa del capitalisme, encara s’accentua més. Tothom vols ser el primer en el seu àmbit, tothom vol ser el millor. Però per aconseguir-ho altres han de caure. Així doncs, Jobs considera que s’ha de ser capaç de convertir-te en un caníbal, sinó el que caurà serà un mateix.

Per concloure voldria destacar aquesta idea de transportar filosofies vitals al món del negoci, atès que molts consideren que els negocis són una manera de viure. I, alguns, potser masses, consideren que és la seva vida.

Alba Puigferrer Mena.

El mar, de Blai Bonet

Els dos homes posaren la civera en terra. Descobriren el cadàver i tiraren la manta a un racó. El pare de Pau Inglada portava uns pantalons vells, de llista blava, i una camisa caqui. Estava blanc i mostrava les dents. Els qui havien dut la civera havien posat un genoll en terra i varen despullar el cadàver. El pare de Pau Inglada no era gaire pelut. Quan li treien els pantalons, descordant-los, primer, i estirant des dels peus, després, vaig comprendre el poder de la mort, mirant com el pare de Pau Inglada no se posava les mans damut les vergonyes quan li treien els pantalons.

 El mar, de Blai Bonet

Que Blai Bonet és una de les figures cabdals de la literatura mallorquina -i catalana- del segle XX és un fet indiscutible. També ho és que El Mar, l'obra que el va fer mereixedor del premi Joanot Martorell de l'any 1957 i que va ser portada al cinema pel mateix Agustí Villaronga, és un dels majors exponents de la novel·la psicològica en català.

Blai Bonet, natural de Santanyí (Mallorca), fou un home profundament emotiu. Des de ben jove inicià els seus estudis al seminari, els quals va haver d'abandonar per tal d'ingressar a un hospital per tuberculosos. La seva malaltia i la mort dels éssers estimats són -com molts altres autors, pensareu- uns dels trets bàsics de la seva obra, però amb la diferència que aquests no són sentits de cap manera com un plany, sinó com un crit desesperat a la vida. 

Es tracta d'una visió crua i freda d'una realitat que fins i tot avui costa de treure a la llum: els anys de la postguerra. Així, l'autor ens mostra, sovint amb texts de caràcter cinematogràfic i fragmentari -era molt amic de Federico Fellini, cineasta italià- el que era per ell la vida a una terra desolada, on no hi tenia lloc l'esperança, i el patetisme era el pa de cada dia.

Un bon exemple d'aquest patetisme és el fragment escollit en aquesta entrada. Es tracta d'un tast de les primeres pàgines de la novel·la, en la qual els personatges principals encara són infants i remembren alguns moments de la guerra incivil. Aquest fragment il·lustra, des de la visió d'un infant, l'arribada d'una colla d'homes que transporten un cadàver -el pare d'un amic seu-, el deixen al terra i el despullen.

En primer lloc, cal destacar la brevetat de les frases, que dóna al text un caràcter molt dinàmic i amb un toc impressionista. Les accions es van succeint les unes a les altres ràpidament, mentre que el personatge principal i narrador del fragment n'extreu les seves pròpies conclusions.

Per altra banda, resulta impossible no fer esment en la despersonalització del cadàver en qüestió. Si bé se sap que es tracta del pare d'un amic del protagonista, l'anomenat, Pau Inglada, en cap moment s'intenta mitificar-ne la figura ni fer cap exercici de cursileria envers l'escena. De manera freda i neta, se'ns van exposant diferents trets d'aquest: la seva roba, la seva expressió facial o l'escassa vellositat seus genitals.

De la mateixa manera, l'altra gran descripció asèptica és la dels homes que porten i despullen el cadàver, dels quals només se'n descriuen les accions.

Finalment, i com a tema principal, la reflexió sobre la mort. La darrera frase és una autèntica declaració d'intencions pel que fa a la visió del poeta-protagonista envers el fenomen de finir. Si bé en altres parts de la novel·la la mort se'ns mostra d'una altra manera -és, com s'ha comentat, un dels temes més concorreguts, esdevenint-hi fins i tot un personatge més-, aquesta diu: la mort és no tenir vergonya. Bonet, en un exercici de sinceritat amb el lector, sentencia aquest fet tan evident i sovint tan ignorat com és que la mort és l'absència de vergonya, de prejudicis, de preocupacions. Es tracta, doncs, del moment o procés en què l'ésser humà perd una de les seves principals capacitats i passa a format part de tot el conjunt de coses inanimades que ens envolten: un arbre, una pedra, un ganivet. 

D'aquesta reflexió, a més, se'n pot extreure un altre pensament: la mort és l'absència de l'ànima d'un home; i d'aquest, doncs, també se'n pot extreure: l'ànima és l'essència d'un home.

En tot cas, i reflexions a part, aquest fragment d'El mar no és més que un dels incomptables quadres o escenes que ens retraten com a condició humana i que a voltes ens denigren, ens dignifiquen o simplement ens deixen en evidència. Aquesta instància a la meditació demostra, en definitiva que ens trobem davant d'una obra que reposa sobre tot allò que insinua, i no pas sobre allò que diu; el que per a mi és bona literatura.

Sebastià Portell i Clar

Una buena campaña de Fiat.

He aquí otra campaña en la que el copy lo es todo. Lejos de depender de una imagen o fotografía, esta campaña de Fiat, se decanta por un buen texto que innegablemente llega a transmitir el mensaje de una forma clara y original.

Se trata de la campaña que Fiat llevó a cabo para promocionar “The women’s race” (La carrera de mujeres) que se celebraría en 2012 en Madrid. La campaña consta de 3 piezas en las que se pretende animar a las mujeres a participar en la carrera así como a acudir a ella.

Cada una de las piezas contiene un texto diferente en el cual se presenta parte de una conversación y dicen así: “Don’t come, it’s fine.I’ll go by Myself” (No vengas, es igual. Iré yo sola), “You’re not coming? Alright. Do whatever you want.” (¿No vienes? Muy bien, haz lo que quieras) y por último “If you don’t come, don’t. It’s up to you” (Si no vienes, no vengas. Es cosa tuya). En cada uno de los carteles, el texto trata de la contestación de una mujer a su pareja, quien supuestamente se niega a asistir al evento, afirmando que ella sí que asistirá y que poco le importa que él no vaya. De este modo, Fiat quiere dirigirse a mujeres independientes que toman sus decisiones independientemente de lo que su pareja haga o deje de hacer. Y es que el objetivo de la campaña no es sólo el poder dirigirse a dichas mujeres independientes sino animar a todas aquellas mujeres que aun no lo son, a que empiecen a serlo; por ejemplo, asistiendo al evento.

Del mismo modo, esta campaña habla también del espíritu de la propia carrera así como del carácter de sus participantes, reafirmando esa libertad e independencia de la mujer en un mundo tan falto de mujeres, como es el del motor. Dicha feminidad y libertad, está perfectamente reflejado en la imagen gracias a la tipografía utilizada la cual llega a connotar cierta libertar, aire, movimiento y feminidad. Características clave que definen el evento.

De este modo, Fiat a conseguido realizar una exitosa campaña, la cual si bien carece de imagen y está dotada simplemente de un copy, consigue sin lugar a dudas transmitir aquello que pretende, de una forma simple y directa.

Amaia Romo Erquicia

Imagination is more important than knowledge

El prestigiós físic Albert Einstein, tot i dedicar-se en un camp que no és el de la comunicació i en especial el creatiu publicitari, va deixar aquesta perla:

"Imagination is more important than knowledge. Knowledge is limited. Imagination encircles the world."

Per una disciplina d'ideació com és la nostra, aquesta frase ens serveix i molt, doncs en essència el que s'extreu és que la imaginació és el motor del món i que sense aquesta i només amb el coneixement no s'arriba enlloc. Tot i això m'agradaria afegir que sense coneixement no tindríem imaginació, doncs sense una prèvia noció d'alguna cosa no es pot crear res, però si continués per aquí entraria en terrens filosòfics en els quals no hi vull entrar.

Si analitzem el que Einstein ens diu en un primer moment "Imagination is more important than knowledge" podem comprovar com l'espectador es queda torbat, més que res per l'ideari que actualment recau sobre nostre, i és que si un no té estudis superiors no és ningú. El físic continua postulant que "Knowledge is limited" i aquí L'espectador ja no sap on mirar. Però si s'aprofundeix en aquestes tres paraules se n'extreu un clar raonament i és que en algun moment o altre la teoria a estudiar s'acaba; no hi ha més explicació a la qual arribar, el coneixement és finit i per tant s'acaba on els estudiosos arriben. La part final de la frase en que diu "Imagination encircles the world" acaba d'arrodonir la frase i l'espectador entén la idea que el científic volia transmetre: contraposa aquest coneixement finit amb una imaginació infinita, la qual envolta el món i dóna al coneixement aquest punt d'immortalitat que li fa falta per continuar avançant i crear-ne de nou. Tot i això, el coneixement sempre serà de caràcter finit.

Així doncs, deixem que la imaginació creixi en nosaltres estudiant tant com podem, amb la finalitat de fer créixer dins nostre el camp de cultiu necessari per fer volar aquest capital tan valuós que tenim tots els éssers humans, i creem: creem coses noves, imaginem un món millor i lluitem per fer-lo. Ideem, conceptualitzem, posem en marxa el nostre motor i així podrem posar en marxa el motor del món cap a la prosperitat, sinó ens estancarem amb el coneixement. Ens limitarem al que ja sabem, veurem el que ja coneixem, respondrem les paraules de sempre i veurem les mateixes imatges una vegada rere l'altre.

Innovació i imaginació van de la mà, només hi falta coratge i la recepta per crear està completa.

Ànims i a imaginar!

Alexandra Puig i Rom

Tècniques per a la creativitat publicitària.

M’agradaria parlar sobre la sessió sobre creativitat, i és que m’interessa especialment aquest tema tant artísticament, com en referència al disseny i, també, en la redacció. Aquest últim és en el que em vull basar per a aquesta entrada. I és que també cal tenir present que la creativitat no només es centra en allò plàstic sinó també en l’escriptura. És per això que s’han desenvolupat un seguit de tècniques algunes de les quals vam anomenar a classe i d’altres que m’agradaria nomenar.

"Applied Imagination"- Alex F. Osborn

Aquestes tècniques consisteixen en pràctiques que permeten al creatiu o creativa una base per a la ideació de quelcom nou o quelcom significatiu per a l’encàrrec. En primer lloc trobem el brainstorming, es tracta del que podríem dir una pluja d’idees en la que un grup de persones diu el primer que se li passa pel cap sobre un tema determinat. El brainstorming va ser desenvolupat per Alex F. Osborn el 1939 per tal de solucionar problemes creatius tal com va representar en el seu llibre “Applied Imagination”. Va veure que era una manera de pensament en grup que permetia una millora en la quantitat i la qualitat de les idees. Va determinar també quatre normes d'aquesta tècnica per tal d'incrementa la creativitat del grup:

1. Centrar-se en la quantitat. Es considera doncs que la quantitat, en aquest àmbit, dóna lloc a la qualitat, ja que com més idees hi hagin més possibilitat i ha d'arribar a la solució del problema.

2. Deixar de banda les crítiques, és millor afegir o entendre les idees. Les crítiques cal deixar-les per a més endavant.

3. Les idees inusuals són benvingudes. Normalment les noves formes de pensament aporten millors solucions.

4. Combinar i millorar idees. Les bones idees poden ser combinades per tal d'obtenir idees encara millors.

En aquesta mateixa línia trobem el brainwriting, que consisteix en una tècnica per a grups que no estan tant acostumats a treballar junts. Es tracta d’anar passant-se un paper on s’hi van escrivint les idees que té cadascú. Aquest paper passar per les mans de tothom fins que s’omple. D’aquesta manera s’aconsegueix entendre les idees i millorar-les significativament.

Cal destacar també l’associació forçada, aquesta tècnica consisteix en escriure diferents problemes i idees que després s’ajunten encara que no tinguin cap mena de relació. Sinó que aquesta relació serà la que els creatius hauran d’inventar i així desenvolupar la idea veient si és factible o no. Aquesta està en certa manera relacionada amb la dissociació, que es tracta de trobar el doble sentit a una idea de manera que es transmet com a missatge a la campanya o bé s’empre com un joc de paraules.

Una altra de les tècniques per a la creativitat i desenvolupament d’idees creatives va ser elaborada per Bob Eberlee, es tracta de l’Scamper. Consisteix en una llista de comprovació on es generen noves idees sobre una idea base. Primer s’ha d’identificar l’element que es vol millorar de manera que s’intenten cobrir els petits punts que s’han passat per alt en la primera idea. Es tractarà, generalment, d’un producte, servei o procés. I el que s’intenta fer és buscar idees a partir de les accions que proposa la tècnica: substituir, combinar, adaptar, modificar, buscar altres usos, eliminar i/o canviar la forma (substitute, combine, adapt, modify, put on other uses, eliminate i rearrange formen les sigles de “SCAMPER”).

Així doncs, aquestes són algunes de les tècniques que s’empren per a la creativitat. Tot i això cal remarcar que hi ha moltes més, ja que en aquest cas només he explicar les que m’han cridat més l’atenció. Aquestes i moltes altres formen part del món de la creativitat publicitària, inclosa la redacció. Són tècniques que busquen la innovació i les bones idees a partir del treball en grup, permetent que l’equip s’ajudi mútuament per a optimitzar el seu resultat.

Alba Puigferrer Mena.

Las figuras retóricas, cada día más recurridas en la publicidad.

Hace varios años, leí a regañadientes un libro que hoy, agradezco haber leído. Se trata de “El amante bilingüe” de Juan Marsé, un libro del cual a duras penas recuerdo la trama, pero del que sin embargo nunca olvidaré este fragmento que provocó cierta inquietud en mí:

“Hace muchos años, cuando era un muchacho solitario y se sentaba en las esquinas soleadas del barrio a vender tebeos, soñaba que de mayor escribiría un libro maravilloso que empezaría así:

"Hace muchos años, cuando era un muchacho solitario y me sentaba en las esquinas soleadas del barrio a vender tebeos, soñaba que un día escribiría un libro maravilloso que empezaría así...”.”

Juan Marsé

No era la primera vez que tal figura retórica como la repetición se presentaba en alguna de mis lecturas. No obstante, llamó mi atención, se trataba de una utilización bastante curiosa de dicho recurso literario e inmediatamente me recordó a aquellas fotos infinitas, en las cuales la imagen en sí, aparece fotografiada en ella misma. Es decir, que de algún modo dicho fragmento me hizo parar a pensar. Seguramente, por el carácter infinito que aprecié en él, y que lo hace especial.

Del mismo modo, la publicidad no deja pasar desapercibidas todas estas figuras retóricas que hacen de un cartel o una campaña en sí, el foco de atención de millones de miradas curiosas. Ejemplo de ello tenemos la campaña publicitaria de Samsung en la venta de sus cámaras digitales. En ella, apreciamos la repetición de la misma persona en un mismo lugar, haciendo uso en cierta manera del mismo recurso literario que el texto, esta vez plasmado en imagen.

De esta manera, observamos cómo una vez más, la figura retórica se convierte en la base de una campaña publicitaria con el objetivo de persuadir y hacer buena publicidad. Y es que está comprobada su efectividad, no sólo en el caso de las imágenes sino también como bien he dicho antes, en narraciones literarias. Y es que, clara está la gran relevancia de la literatura y sus recursos en la publicidad. 




Amaia Romo Erquicia

El triangle de l'èxit

Fa un temps enrere vaig llegir el llibre de Joaquín Lorente Pensa, és gratis, del qual n'he extret aquesta il·lustració. En faig referència perquè considero aquests conceptes oportúns a l'hora de redactar un text, sigui del caràcter que sigui, i fent especial referència a la redacció de textos publicitaris.

De les il·lustracions del llibre se'n desprèn que és millor tenir una idea però molt valor per dur-la a terme, que no pas moltes idees i poc valor, doncs aquestes no arriben a port. És per això que el pas primordial abans de construir cap text, campanya de publicitat o redacció de qualsevol tipus, s'ha de tenir clar què es vol dir; tenir-ne una concepció clara.

El següent pas correspon al de fer un esboç del text anotant com es vol comunicar la idea. Aquest és útil per a tenir els conceptes més clars, un ordre i una coherència en el text, així com per fer arribar el missatge d'una manera més concisa, doncs com més elaborat hagi estat el procés més transparents sortiran les paraules i millor arribaran al receptor. Aquest segon pas també és útil per a veure si la idea que s'està relatant té relació amb la idea principal que s'havia plantejat, doncs moltes vegades es vol transmetre un concepte que, per culpa d'una mala redacció, no arriba al receptor de la mateixa manera com l'emissor ho pretenia.

L'últim pas, i no per això el menys important, trobem el coratge. Coratge per a què? Per a redactar un text? No, considero que en aquest cas el coratge es refereix a posar-hi els ingredients necessaris perquè el text no sigui merament unes paraules juxtaposades sinó que sigui molt més; que aconsegueixi entrar dins del lector i hi deixi la seva marca, que aconsegueixi captivar el receptor amb un encant que no està escrit però que hi és present. El coratge és necessari perquè una redacció passi la línia de ser merament un conjunt de paraules i arribar a ser el missatge que transporta la idea amb tot el seu conjunt.

A continuació hi deixo una cita del mateix llibre, en que l'autor exemplifica la raó per la qual s'ha de tenir coratge:

"La base dels podis està construïda amb materials fonamentalment humans: la tenacitat, l'esforç i una voluntat de ferro, forjats amb la intel·ligència i la segacitat”

Alexandra Puig i Rom