Comença la cançó de les cigales

Comença la cançó de les cigales, i amb ella la meva última entrada en aquest blog, la qual tractarà sobre la sessió número 10 del curs i per tant la darrera. En aquesta classe es va parlar de les figures retòriques i en especial les analogies, l'essència de la qual està incorporada a d'altres figures com les metàfores, tant pures com impures, la comparació, l'al·legoria, la metonímia i la sinècdoque. Però el motiu principal pel qual m'agradaria tractar aquest tema és la relació tant directe que té amb la creativitat i per tant la importància que té en el nostre, no massa llunyà, futur professional.

Les analogies es defineixen com la unió de dos conceptes gràcies a la percepció d'una semblança entre ambdós, i de fet, la creativitat té una definició semblant: capacitat d'unir o combinar dos elements de coneixement que fins ara no s'havien relacionat. Aquesta capacitat mental que tenim els humans ens és molt útil, no només per la publicitat, sinó que per entendre millor i d'una manera més simple el món que ens rodeja.

Donada aquesta semblança entre figura retòrica i creativitat, podríem dir que el procés creatiu per trobar un concepte i el procés per obtenir una metàfora és el mateix. Així doncs, per començar a unir dos conceptes i crear-ne un de nou primer s'ha de:

1. Tenir un concepte. Per exemple el concepte Estiu
2. Buscar l'atribut característic a potenciar. A l'estiu hi ha moltes cigales
3. Associació semàntica. Estiu = cant de les cigales
4. S'avalua la selecció. Comença la cançó de les cigales

I amb aquesta sonata d'estiu jo m'acomiado fins el curs vinent.

Alexandra Puig i Rom

Young Director Awards

Ens trobem davant d’un anunci dels premis per a directors joves a Cannes. En aquest cas, el principal element és el text, la imatge no pren cap mena d’importància, atès que si el fons fos tot negre, tindria el mateix sentit. Hi podem llegir el següent: 

Mum, listen, I need more from you here, much more. There’s no real conviction in what you’re doing - it’s just not believable. I need to see anger, that uncontrollable fury - it need to be there in your eyes. Come on, contort your face. Let out a scream. Fly at him, give him Hell. It’s not the first time Dad cheated on you, and it really hurts you yo the core - so make me believe it.

Directing, it’s in your Bones.

La traducció del qual és:

“Mama, escolta, necessito més per part teva aquí. No hi ha una veritable convicció del que estas fent - simplement, no és creïble. Necessito veure la ira, aquella fúria incontrolable - necessito estar als teus ulls. Va, doblega la cara. Deixa anar un crit. Vola cap a ell, dóna-li infern. No és la primera vegada que el papa t’enganya, i realment et fa molt mal - així que fes-m’ho creure. 

Dirigir, ho portes als ossos.”

Veiem doncs com combina el llenguatge dels directors (“necessito més per part teva” o “fes-m’ho creure”) de cinema amb un cas real des del punt de vista d’un nen petit en representació als participants dels premis, provoca doncs una barreja entre tristesa, humor i estupefacció atès que quan es comença a llegir l’espectador es va conscienciant poc a poc el caràcter del text. Representa doncs a cadascun d’aquests joves directors, com si haguessin dirigit tots els moments de la seva vida, fins i tot les emocions de la seva mare qual el pare li és infidel i ella representa que conté les seves emocions.

Quan a l’anunci com a imatge podem analitzar els peus que es veuen a la part superior com a element associatiu al que, seguint el fil del que ens explica el text, correspondria a l’actriu-mare. Cal destacar també que la lletra es relaciona directament amb la caligrafia d’un nen petit, sense control sobre la pressió del traç però alhora amb una idea molt clara de com escriure. Aquesta idea troba suport en el fer que dirigir es porta a la sang.

Per concloure cal dir que potser en aquest anunci la imatge no pren un paper important però si la tipografia donant lloc així a una fusió completa entre la direcció d’art i el copy.


Alba Puigferrer Mena.

Una campaña de Land Rover

Se dijo tiempo atrás que la carrera de los redactores publicitarios se encontraba cerca de la extinción. Por aquél entonces, la cultura visual se encontraba en pleno apogeo y la publicidad amplió su gran abanico de posibilidades. No obstante, el redactor no sólo no desapareció sino que cobró fuerza, funcionando de diversas maneras en relación a la imagen.

Así pues, la redacción en publicidad siguió intacta; y no solo eso, ya que no solo se mantuvo presente en relación a la imagen sino que muchos anuncios no cuentan siquiera con una imagen predominante y se podría decir que es la propia imagen la que complementa al propio texto. Sin más preámbulos veamos un ejemplo.

Se trata de una campaña de Land Rover, una famosa marca de coches todoterreno, cuya comunicación se basa en transmitir la libertad que el coche aporta,  el lado salvaje que lo caracteriza, así como la calidad del motor. El público objetivo al que se dirige es adulto en su mayoría pero son espíritu joven. Un target aventurero, atrevido e imparable (como el coche). La campaña se fundamenta básicamente en el copy y la imagen de fondo tiene la función de complementar al texto además de identificar la marca (a través del logo). La campaña consta de varios anuncios en los que el texto varía, pero cuyo concepto se mantiene en todos ellos. Los textos dicen así: “Keep calm and consult swahili dictionary” (Mantén la calma y consulta el diccionario Swahili), “dodge poison darts and carry on” (esquiva los dardos envenenados y continua), inject antidote and carry on” (injéctate el antídoto y continua). Cada copy aluden a una situación salvaje, de peligro y aventura, pero que al mismo tiempo, no es de gran trascendencia (cuando realmente lo es). Es decir, que el texto da a entender que no hay problema, y el “locutor” considera esas situaciones extremas como algo cotidiano y de lo que no hay que preocuparse. Por lo tanto, lo que el anuncio pretende transmitir es que el Land Rover representa un estilo de vida salvaje no esporádico, sino que con este todoterreno, la aventura es el día a día.

En esta campaña, cabe a destacar que se basa en lo implícito. Ya que a través de una frase, se consigue narrar una historia (de aventuras y peligros) que directamente se relacionan al producto.

De este modo, estamos hablando de otra efectiva e impactante campaña en la que la imagen no ocupa más que un lugar secundario dando protagonismo a un texto altamente comunicactivo.


Amaia Romo Erquicia

Un torrent que era la mar

Sovint, la inspiració literària va i ve, condicionada per una infinitat de factors externs: el temps disponible, el contacte que hom manté amb l'obra d'altres autors i l'impacte que aquesta suposa en la seva trajectòria, la necessitat d'expressar-se, la pau necessària per madurar l'experiència pròpia... tot plegat converteix l'àmbit literari en un món convuls i difícil de copsar a primera vista.

Aquesta, si més no, ha estat la sensació que he tingut durant aquest darrer any. Després d'un període llarg de sequera creativa -o de desestimació de projectes poc viables-, i en el punt de desistir, vaig trobar la solució: escriuria una altra obra de teatre, una obra pensada pel seu públic i pels seus actors, adaptada al context i als recursos dels quals disposaria. I ho faria, ni més ni menys, en un mes.

Miniatura del que serà el cartell de l'obra
en la seva estrena, aquest estiu

Així nasqué Un torrent que era la mar, una tragicomèdia en sis actes o escenes que pretén ésser un retrat -o una aproximació- al gènere femení i al seu rol al llarg de la història, especialment al context rural.

L'escena transcorre a Vilamar del Migjorn, un poble amb pocs habitants per on hi passa un torrent. Fins aquí, tot normal. La raresa apareix quan els vilatans asseguren a tot aquell que hi passa que el torrent que hi ha no és un torrent, sinó que és un mar, i per això hi han construït un far. L'obra és, doncs, una metàfora de la decadència dels pobles i també un quadre de tots aquells trets entranyables o estereotipats que s'hi poden trobar.

L'obra consta de quatre personatges, totes dones i totes veïnes:

- Magdalena. Anà a viure al poble per amor: s'enamorà del faroner i aquest li demanà que anés a viure amb ell. Es veié obligada a casar-s'hi per l'església i, quan ell va a la guerra, s'ha d'encarregar del far. Viu un profund conflicte amb el poble i els seus habitants, no hi acaba d'encaixar i el seu motiu per estar-hi, el seu home, ja no hi és.

- Immaculada. És la personificació de tots els valors indesitjables de la ruralia, una caricatura al més pur estil de Mort de dama de Villalonga. És una dona madura, que coneix tots els secrets de la vila i no té problemes en explicar-los a tothom que troba. El conflicte li arriba quan ella mateixa es converteix en el centre dels rumors, quan el seu home li és infidel. A partir d'aquí, ella decideix perpetrar al seva imatge i imposar-se sobre la resta d'habitants de Vilamar posant una capella de l'església al seu nom, amb una verge immaculada feta a la seva imatge i semblança, vestida ampul·losament.

- Esperança. Personatge passiu com cap altre, és una dona jove casada amb un home que no li ha donat fills. És dóna per entès, d'alguna manera, que aquest és homosexual i s'hi va haver de casar per no aixecar rumors al poble. Es passa la vida teixint roba pels fills que mai tindrà, resignada i presa de les seves il·lusions.

- Catalina. És la personificació de la decadència dels pobles. Vídua de fa anys, ha perdut el seu fill a la guerra i no té ningú a qui esperar a casa. Per això, decideix deixar de recordar, deixar de comportar-se com s'espera d'ella i s'entrega a la demència senil de manera voluntària. Al final de l'obra, és l'única que admet la veritat, davant la hipocresia de les seves veïnes.

D'acció, l'obra, en té poca, sinó que pretén senzillament aprofundir en la psicologia femenina, que des del meu punt de vista és l'autèntica manera de pensar de la nostra societat des del segle XX: darrere de tot gran home hi ha una gran dona, diuen.

Us deixo, doncs, amb un fragment del monòleg que fa Esperança a la tercera escena, on teixeix roba pels fills que mai tindrà:


ESPERANÇA: Les dones que vivim a pobles mariners, moltes vegades, ens avorrim. No perquè no hi hagi coses a fer, sinó perquè ens entra, amb el vent, una mica dʼaigua amb sal per les orelles i tot, tot, després ens sembla fat. Unes sʼentretenen a mirar per la finestra les desgràcies de la veïna, altres cuinen com boges, cuinen per regiments. Regiments que mai no tornen de la guerra, i jo, jo... faig mitja! Ara amunt, ara avall, ara hi faig un nus i torno cap a lʼaltre costat! És un bon entreteniment...

(Pausa. Es gira cap on ha llençat la flassada que 'contenia' el seu infant)

No passaràs gens de fred, aquest hivern. Veus quin jerseiet que t'estic fent?

FOSC

Sebastià Portell i Clar

William Bernbach

• "If you stand for something, you will always find some people for you and some against you. If you stand for nothing, you will find nobody against you and nobody for you". (Si esperas a algo, siempre encontrarás gente de tu lado y gente en tu contra. Si no esperas a nada, no encontrarás a nadie en tu contra ni nadie de tu lado).
• "Logic and over-analysis can immobilize and sterilize an idea. It's like love, the more you analize it, the faster it dissapears" (La lógica y el sobre análisis pueden inmovilizar y esterilizar una idea. Es como el amor, cuanto más lo analizas, más rápido desaparece).

He aquí dos frases de un gran publicitario como lo fue William Bernbach. En ambas se refleja su curiosa personalidad, la cual le llevó a lo más alto de la industria de la publicidad. De hecho, su audaz instinto rompió con las formas comunes de publicidad de la época.

William Bernbach (1911-1982), era un hombre cuyo legado difiere completamente del de otros publicistas como Ogilvy por ejemplo, ya que este gran publicista creó una nueva forma de hacer publicidad lejos de las normas establecidas. El instinto era la base de sus ideas y por lo tanto estas se alejaban de lo común hasta entonces. Su aspecto físico difería de su carácter, y es que mientras sus atuendos lo definían como un hombre serio y falto de imaginación, Bernbach era nada más y nada menos que un alma creativa cuyas ideas cambiaron el norte de la publicidad realizada hasta entonces, creando un nuevo estilo publicitario. Muchas de sus campañas han sido memorables y aun siguen siendo recordadas. La publicidad de este gran publicista estaba basada en la innovación y el instinto; era una publicidad alejada de todo tipo de normas y su propósito era en todo momento crear cosas nuevas y diferentes. Al contrario que muchos publicistas de aquel entonces, Bernbach quería ir más allá de la repetición de la UPS (Unique Selling Proposition), e introdujo humor, ironía y muchas otras formas de expresión nunca antes vistas en la publicidad.

Su principal preocupación a la hora de realizar las campañas era la de caer en alguna técnica, norma o regla. Él era un hombre modesto cuyo éxito no se vio reflejado en su día a día y ni en su forma de trabajar, de hecho, era un hombre muy cercano a sus compañeros de trabajo, y es que no sólo en cuanto al trato personal sino a la hora de trabajar, William Bernbach nunca estaba en su despacho ya que se dedicaba a ir vigilando grupo por grupo los trabajos de sus compañeros en la agencia. A medida que fue ganando importancia, la agencia optó por la internacionalización una idea que no convencía del todo a Bernbach quien consideraba que con la expansión la agencia perdería su alma, fuerza y el hecho de ser única. Y así fue.  No obstante, William Bernbach es el hombre que llegó a ser el rey de Manhattan y es y será recordado siempre como un hombre hambriento de éxito que cambió el estilo implantado entonces en la publicidad y la alzó a lo más alto.

Amaia Romo Erquicia

Campofrío, alimentando otro modelo de mujer.

La ironia posa l'accent a la campanya que Campofrío ha llençat aquesta primavera en pro a les dones amb caràcter, cansades de la pressió social que les obliga a estar perfectes en tot moment.

La campanya, la qual pren el nom de "Pavofrío revistas - Alimentando otro modelo de mujer", ha estat realitzada per l'equip de McCann Erickson de Madrid i està composta per una versió audiovisual, una versió de premsa, així com també una campanya a les xarxes socials a través de la pàgina Mujeres apañadas de Facebook.

El concepte de la campanya es centre en la "nova dona cansada de la pressió social per ser perfectes", i està traduït en l'eslògan que englova tota la campanya: "Alimentando otro modelo de mujer". S'ha de mencionar que el target del producte són les dones, moltes d'elles mares, independents i integrades al món laboral.

La versió de premsa, extreta de la revista Vogue edició de juny, ha fet palesa al constant degoteig de passos que instrueixen a la dona per ser perfecte. 

Els redactors van optar per redactar els "3" passos per ser la perfecte mare treballadora. fa Aquests, però, s'allunyen completament dels paràmetres establerts i a seguir per ser perfecte.

La força del text recau en les figures retòriques emprades que van des de la ironia (al fer "3" passos que no són passos en si), a la paradoxa (paso de ser perfecta), passant per la sil·lepsis (paso s'interpreta tant en sentit literal: pas 1, pas 2, pas 3; com sentit figurat del verb passar.), així com l'anàfora (1.Paso de... 2.Paso de... 3. Paso de...).

Finalment esmentar que el fet d'estar publicat en una revista que segueix els cànons pels que va en contra la campanya, fa que el missatge arribi amb més força i xoqui frontalment a la lectora. Ves a saber si aquesta gràcies a això canvia el xip.

La versió audiovisual està ambientada en un grup d'amigues indignades pel que cada dia llegeixen a les revistes. Per intentar trobar una solució decideixen anar a la seu d'aquesta, on descobreixen que els redactors són homes i si no fos poc, de la mateixa empresa que el diari esportiu Marca. Les amigues decideixen anar a la redacció del diari, canviar els titulars del pròxim exemplar per tal de fer sentir als homes de la mateixa manera com es senten elles. Després d'una el·lipsi, el relat continua l'endemà al matí quan els homes estan llegint el diari amb els titulars canviats.

L'anècdota d'aquesta campanya recau en la transversalitat d'aquesta, doncs fa unes setmanes el diari Marca va treure una sobre coberta publicitària amb els titulars canviats per les protagonistes de l'anunci.  

En el link que hi ha a continuació es pot observar el vídeo complert de l'espot (2 minuts):

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U3t8Ud7bRzk

Espero que aquesta no sigui la última campanya sobre la conscienciació de la pressió social que rep la dona treballadora, i que més empreses optin per aquest missatge encoratjador.

Alexandra Puig i Rom

Rèquiem per Federico García Lorca

El duende... ¿Dónde está el duende? Por el arco vacío entra un aire mental que sopla con insistencia sobre las cabezas de los muertos, en busca de nuevos paisajes y acentos ignorados; un aire con olor de saliva de niño, de hierba machacada y velo de medusa, que anuncia el constante bautizo de las cosas recién creadas.

(Juego y teoría del Duende, de Federico García Lorca)

Quan hom s'endinsa dins la vida i l'obra del poeta de Granada està cometent un acte totalment irreversible. A partir d'aleshores, mai més no tornarà a llegir igual, mai més no tornarà a sentir igual ni a pensar de la mateixa manera. Mai més.

Jo mateix, que he tingut el plaer de llegir tot allò que Federico García Lorca escrigué, maleeixo els seus botxins per haver cremat, amb fusells armats del feixisme més ignorant, tota la pila de llibres i més llibres que mai no hem pogut llegir. Hagués continuat Lorca amb la seva tradició més popular, o bé hagués seguit explorant noves fórmules poètiques, com al final de la seva carrera? Chi lo sa, com diu aquell. Només podrem recordar (re-cor-dar, acostar les coses al cor, com deia Blai Bonet) tot allò que va viure i escriure, tot allò que va somniar, sempre acompanyat del seu estimat duende.

És, de fet, una de les peces més importants de l'autor la teoria que va fer entorn d'aquesta figura artística a la seva conferència Juego y teoría del Duende. En aquesta, el poeta hi diferencia entre tres tipus d'inspiracions:

- La musa. És la figura de la intel·ligència, la que dicta als poetes allò que han d'escriure com a tals, i que sovint els aparta de la seva condició humana, ja que està mitificada. La musa dóna forma.

- L'àngel. És una figura que inspira de manera religiosa o metafísica, està per sobre de l'home i aquest sols és capaç de captar una part de la seva gràcia. L'àngel dóna llums.

- El duende. El duende es un poder y no un obrar, es un luchar y no un pensar. És l'expressió de l'ésser humà des de la seva nuesa més profunda, la que parla de la mort, de l'amor en la seva essència, de la tristesa i la tragèdia de la vida. És aquella força que inspirà, segons Lorca, el Canigó de Verdaguer, les Coplas a la muerte de su padre de Manrique o el mateix Rimbaud.

Lorca, doncs, fou un gran defensor de l'espontaneïtat en l'art i així ho demostrà a les seves obres, que intentà concebre -amb un aire més o menys popular- com a expressions elementals de la condició humana: l'angoixa de la dona que no pot tenir fills, la manca de llibertat, la repressió femenina, el fracàs amorós o fins i tot el fet d'escriure i expressar-se. Així, la seva obra no és mancada de tot un seguit de recursos -música, dansa, ombres xineses, titelles, i altres recursos propis d'un teatre molt conceptual- que la converteixen en una peça completa, en el paradigma d'art total que promulgava Wagner.

Teories a part, Lorca és un dels poetes més universals del segle XX i inspiració, encara, de moltes generacions, fins al punt que el duende de la seva poesia, de les seves cançons, de vegades s'esmuny entre les veus de la terra i les estilogràfiques que, des de la nostàlgia d'aquell que sap que res mai no torna, l'enyoren. L'enyoren.

Lola Flores interpretant el Requiem por Federico García Lorca,

de Rafael de León

Sebastià Portell i Clar

Matilde Landa

Tatuada con aspereza de balas y cárcel,
Sentida por todas como parte importante
De anhelos cercanos, de libertad y coraje,
Has llegado más lejos que el viento
Que fugitivo te llevó con él, te llevó con él...
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas

Que irónica es la vida,
Que por un lado seas consuelo para muchas
Y a la vez la soledad te acompaña en cada lágrima
Cuando inventas conversaciones con tu pequeña niña
Que en casa continúa esperando a que regreses... a que regreses
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Matilde Landa, republicana,
Nos espera en el aire tu abrazo, eres lluvia enterrada
Matilde Landa, republicana,
Y las celdas sintieron el vértigo de tu salto mortal

Aquesta és la lletra de la cançó en referència a Matilde Landa, una militant comunista que s’ha convertit en un dels principals símbols femenins en la lluita contra el franquisme. La vaig escoltar la setmana en una obra de teatre on representaven la seva vida i el seu exili a Mallorca en una presó de monges. L’obra tenia també un toc d’humor però el rerefons era completament cru, s’explicava un temps fosc on la justícia no existia i, tal com van representar amb molt d’encert, condemnaven a mort a la seva personificació. 

L’obra explica com la condemnen a mort per “amenaza al movimiento” i l’envien a la presó femenina de Las Ventas de Madrid. Allà, acaba aixecant els ànims de les preses aconseguint l’indult per a moltes atenent a la condemna errònia de la gran majoria d’elles. Veient el que estava aconseguint en aquella presó el govern decideix no condemnar-la, atès que s’aixecaria una revolta, sinó indultar-la de la pena i enviar-la a l’exili a Mallorca. Allà la tanquen en una presó on volen batejar-la i convertir-la al catolicisme. Allà, cedia a les peticions de les monges davant l’amenaça d’aquestes de retirar el ranxo per a les seves companyes, li deien que si accedia a la catequesi la resta de noia podrien menjar i que, si es batejava veuria a la seva filla, a la qual havia enviat a Rússia. Ella, ja farta de les pressions a les que es veia sotmesa, acaba golpejant a la catequista, de manera que l’aïllen del grup però li fan saber que les seves companyes no menjaràn per culpa seva. Matilde, desesperada, accedeix a batejar-se pel bé de totes, però minuts abans veient que estava a punt de perdre tots els seus ideals es llança del balcó morint amb ells.

Matilde Landa va ser una víctima més del franquisme, una dona forta i decidida que es va veure trepitjada per la injustícia de la que estava envoltada. Tornant a l’obra, considero que la protagonista va realitzar una molt bona feina representant-la. Va ser una obra senzilla però molt ben treballada, va ser un espectacle digne de veure i sentir.

Alba Puigferrer Mena.

BOB ÉS EL QUE MANA

Ja no manen els diners, ja no manen les marques, ja no manen els mitjans, mana el consumidor. Per a nosaltres, Bob.

Així de contundent comença el primer capítol del llibre Bob: la nueva publicidad del siglo XXI de César García. Es tracta d'un llibre revolucionari, escrit per un publicista en actiu i ben situat en els entrants del segle XXI.

És ja conegut per tots nosaltres que això de la publicitat no sempre ha funcionat igual. Des dels seus inicis formals o consolidació, cap als anys cinquanta, fins a l'actualitat, ha viscut un bon nombre d'etapes que, per bé o per mal, l'han feta com és avui en dia. Aquest llibre, doncs, pretén ésser l'iniciador d'una nova etapa, d'una nova manera d'anunciar. Si bé al principi de tot allò més important en els anuncis era informar, segons Garcia la clau de l'èxit publicitari actual és la relació que s'estableix amb el públic objectiu, i és que li dedica a aquest ni més ni menys que el títol del llibre: Bob és el consumidor.

En aquest primer capítol, doncs, Garcia fa un repàs per la història de la publicitat i les diferents maneres de vendre que ha practicat: des de la Unique Selling Proposition al branding, des dels anuncis amb faldilla -eren molt presumits- a la publicitat multimèdia, crossmedia i vés-a-saber-què-media. Diu, per exemple, que de cada cop els arguments racionals són menys emprats en el sector i que el que compta, de cada cop més, és guanyar-se la confiança del consumidor, convertir-se en el seu millor amic.

Un exemple ben clar d'aquesta confiança guanyada a pols és el de la marca Coca-cola, que al llarg de la seva existència amb prou feines ha tingut competidors i que és fàcilment identificada. L'autor fa l'experiment de donar un got de llet Puleva i un de Coca-cola a un consumidor i li demana després què ha begut. Un got de llet, contesta el primer cop, una coca-cola, respon al segon. I és que la marca ha estat exemplar quant a la creació de la seva personalitat i la seva interacció amb el consumidor.

Finalment, i com a reflexió, l'autor clou el capítol parlant d'aquesta relació marca-client i recomana, com ho faria un bon amic o conegut, que s'acabi amb la publicitat invasiva, que la publicitat deixi de ser allò que molesta per passar a ésser allò que interessa. Avui és més difícil que mai conquistar Bob, però no és impossible.

Sebastià Portell i Clar

Una nueva campaña de Bicing

He aquí una nueva campaña del bicing de Barcelona, elaborada en la asignatura de Diseño Gráfico II. 

El brifing

Aquello que el cliente pedía era una campaña en la que se resaltaran los beneficios medioambientales de dicho transporte. Al mismo tiempo, se pedía que se posicionara como un transporte a la altura de cualquier otro con motor, resaltando su efectividad en la ciudad. 

Concepto

Teniendo en cuenta el target al que se dirigiría el anuncio: hombres y mujeres activos, de entre 20-45 años de Barcelona, la idea principal fue decantarse por un concepto que une tanto el factor ecológico del propio transporte así como el elemento físicamente saludable. Por lo tanto lo que pretendía comunicar a través de esta campaña es el concepto de que el bicing constituye un medio de transporte que cuida el medio ambiente y por lo tanto tu salud; dejando el aire carente de la contaminación que producen el resto de transportes urbanos. Para comunicar dicho concepto, se ha optado por comparar el bicing con los medios de transporte más comunes en la ciudad. De este modo se pretenden manifestar los beneficios del bicing en cuanto al cuidado del medio ambiente así como ponerlo al a altura del: coche o la moto en cuanto a rapidez y facilidad a la hora de llegar a cualquier lugar. 

Así pues, a la hora de resaltar los beneficios del servicio, la campaña tiene como objetivo subrayar que en el bicing, el motor no es aquello que hecha humo, sino nosotros mismos, con nuestros pies.  

El copy

En cuanto al copy pensado para la campaña, cabe a destacar en primer lugar, el eslogan: "Escoge bicing, escoge salud". Se trata de un eslogan imperativo en el que se pretende no ofrecer opciones al público objetivo con le idea de involucrar al lector en la campaña. 

El titular, se realizó con la misma idea imperativa e involucradora que el eslogan: "Haz de tu ciudad un lugar mejor". 

Por último, el cuerpo de texto: "La contaminación de las ciudades es cada día un problema mayor que afecta tanto al medio ambiente como a tu salud. Por eso es necesario que empieces a tomar medidas, tanto que el ayuntamiento de Barcelona pone a tu disposición un transporte urbano igual de efectivo que los medios de transporte habituales pero que no afecta al entorno de forma negativa ni tampoco a tu salud".  

De este modo, el cuerpo de texto está escrito en segunda persona siguiendo la línea del eslogan y el titular. 

Amaia Romo Erquicia

Característiques i estils de la redacció publicitaria

L'entrada d'avui parlaré sobre les característiques i els estils de la redacció publicitaria, conceptes que es poden ampliar en el llibre Redacción publicitaria aplicada de l'editorial UOC.

Abans de conèixer les característiques i els estils de la redacció publicitaria vull exposar una breu definició, extreta del llibre anteriorment anomenat, perquè se'n tinguin clars tots els punts.

Tècnica per elaborar textos publicitaris que combinen adequadament aquells elements retòrics, lingüístics i de màrqueting capaços de provocar la resposta desitjada en el públic objectiu per aconseguir els objectius de publicitat.

 Per tal d'aconseguir aquests objectius de publicitat, la redacció publicitaria ha evolucionat per adaptar-se als canvis tecnològics i socials. El que trobem avui en dia són uns textos publicitaris que es caracteritzen pels següents punts, causats majoritàriament per l'aplicació del principi d'economia redaccional:

• La nominalització. Per tal que el missatge sigui més sintètic i potent, els redactors opten per l'utilització de frases nominals, en les quals gairebé s'evita l'utilització de paraules buides (preposicions i conjuncions). Els motius són clars: s'elimina allò irrellevant i secundari, s'aconsegueix un efecte de caràcter intemporal i valor permanent, i finalment se simplifica el vocabulari emprat en un sol concepte.
• La desestructuralització. Una conseqüència del punt anterior és la desestructuralització aparent del text, doncs sembla que hi hagi una juxtaposició de conceptes. En realitat aquesta desestructuralització és només aparent, doncs la restricció semàntica (només parlar d'un tema), la redundància conceptual (reiteració de conceptes) i la convergència funcional (disposar els elements de tal manera que no es dubti de la seva relació sintàctica), fan que els textos prenguin una unitat invisible, però notòria.
• La puntuació emfàtica. Aquesta última característica és una conseqüència de les dos anteriors, i per tant del principi d'economia redaccional. Es basa en subratllar, emfatitzar i aclarir el significat de cada frase perquè el lector entengui sense dificultat de què s'està parlant; i això s'aconsegueix utilitzant la mínima expressió en puntuació: el punt i la coma. 

Al llarg dels anys la redacció publicitaria no només ha canviat la seva caracterització sinó que a més, i conjuntament, ha desenvolupat diferents estils:

• Cohesionat. Fa referència al primer dels estils redaccionals i prové directament de la redacció periodística, doncs els primers redactors en publicitat també n'eren de diaris. Aquest estil es caracteritza per ser un text extens amb llargues oracions, frases subordinades i moltes paraules, a més de l'existència de connectors i una puntuació exhaustiva (utilització de dos punts, punt i coma, parèntesis, punts i comes).
• Fragmentat. Aquest és un estil pròpiament publicitari creat per professionals de l'àmbit. Es caracteritza per frases breus i concises, gairebé sense oracions, cap subordinada i poques paraules. Té l'avantatge de dosificar la informació fent que la lectura sigui ràpida, però l'inconvenient de desembocar en monotonia així com fer recaure en el lector l'esforç de dur a terme el procés de cohesió sintàctica.
• Inter-mig. Finalment trobem aquest estil, el qual és una barreja dels dos anteriors i el més emprat en l'actualitat. Al ser una barreja té la qualitat de tenir allò bo d'ambdós estils anteriors: està constituït per una combinació d'oracions i sintagmes amb un pro-mig de 10-14 paraules, la qual cosa facilita la lectura i la comprensió.

Alexandra Puig i Rom

És teu

“Ves lo que has hecho? Como alguien tan minúsculo como tú puede haber hecho tanto daño? Eres infinitamente inferior a todo lo que te envuelve, pero lo suficientemente grande como para destruir algo tan hermoso y único. 

Sabes? por tu culpa los ríos ya no llevan agua, solo fango mezclado por sustancias irreconocibles. Has pasado de ser un ser peculiar, con capacidades increibles en comparación a tus iguales a alguien con aires de superioridad y, en realidad, has sido una plaga, un virus que ha matado des de dentro aquello que lo mantenia con vida. 

Si querias tu autodestrucción aquí la tienes, al alcance de tus manos. Cógela vamos, lo estás deseando. Demuestra que tus actos són para este fin. Sé coherente con lo que haces. Vamos, cógela. Un poco de nucleares descuidadas, talas descontroladas, caza y pesca masiva.. A qué esperas a destruir por completo mi pulmón? Eres tú mismo, tu ambición, tu codicia… Eres un asesino para mi, y aquellos que podrian llegar a ser asesinos o se condenan o se amansan. Estas son tus dos opciones, morir conmigo o adaptarte a mi. Pero sigue! Sigue peinándote con esprais, sigue vertiendo petróleo en mis aguas, aguas que te cedí para tu subsistencia y ahora, estúpido, estás matando aquello que te da la vida.

Cuídalo, cuídame, es tu vida y la de los tuyos. No creo que puedas llevar sobre tu consciencia el haber destruido el futuro de tu descendencia, la vida de los tuyos. Sálvame, aún estás a tiempo.”

Aquest text el vaig escriure fa un temps davant l’amenaça nuclear que suposava Fukushima, va ser un cop molt fort per al planeta i no era la primera vegada que passava quelcom així. Però les magnituds del desastre van ser tant desorbitades que em va fer pensar si realment l’espècie humana era conscient del que estava passant. Una de dues, o tenim un instint suïcida o bé, som estúpids.

En aquest apartat lliure m’agradaria transmetre allò al que realment li atorgo importància, considero que és quelcom més gran que nosaltres, allò que fa possible la nostra vida i que, per tant, altres problemes no tindrien cabuda si la situació segueix com fins ara. La delinqüència, la violència, les crisis econòmiques, el racisme, creences polítiques… Res d’això tindrà cap mena de sentit si convertim el planeta en un entorn inhabitable. I a aquest pas ho acabarà essent. L’hora del planeta no ha arribat, i l’espècie humana no és ningú com per a decidir el contrari. 

Aquest és el missatge que voldria transmetre, tot comença amb petits gests que es converteixen en una gran ajuda. Aquesta suposaria la salvació de casa nostra i l’assegurança per a l’espècie. Cal cuidar el que es té, però tal com diu la frase feta: “No es valora el que es tenia fins que s’ha perdut”.


Alba Puigferrer Mena.

Suspiros de España

Siento en mí triste emoción.

Me voy sufriendo lejos de ti

y se desgarra mi corazón.

Si mai li demanaven, no deia el seu nom de veritat. Amagava fills, marits, cases i vestits. Amagava racons, estones de felicitat, moments de revolució, d’esperança, de llibertat. Havia après a callar-s’ho tot. 

Si algú la mirava, baixava el cap i seguia caminant, lentament però amb pas ferm, de cap a casa seva, l’últim lloc que la feia sentir una mica arrecerada. 

Què podia fer, una pobra vídua, sense marit, amb els fills perduts pel món, qui sap si morts, en les desoladores nits d’hivern? Resar, i resar, i resar. Sempre pels altres, sempre per les ànimes que havien fugit amb els àngels a cercar idealisme i llibertat.

Pare nostre, que esteu en el cel. 

Amén. Amén. Amén. 

Pels segles dels segles. 

Amén.

Passaven els rosaris cada nit, corrien les gotetes de pluja per les finestres, com en un joc de fet i amagar. Sempre igual. Sempre la mateixa cançoneta, el mateix mal al cor que la cremava per dins com mil fusells. 

Encara li sonaven a dins el cap quan pensava en la guerra. Fusells, bombes, sang i plors. Vídues i més vídues, com ella, desemparades i tristes, sense consol ni cognom, sense cura ni final. 

Li agradava fer sonar un tocadiscs vell i mig espatllat, que un cop li havia portat el Martín, el seu marit, abans de tot, quan encara treballava. Li havia donat el patró, que tanmateix el volia tirar, i ell li havia demanat. Només tenia dos discos per posar-hi. Un d’una música de piano que quasi mai havien escoltat i, amagat sota la pols i la seva funda de cartró, el disc que sempre escoltava el Martín.

Suspiros de España, es deia la cançó, i era un pasdoble que a vegades havien ballat a la plaça del poble, festejant. Però que a ella li feia pensar més en altres coses. 

Pensava en aquelles tardes a la llum d’una bombeta pelada, a la saleta d’estar, amb el Martín al davant, fumant el poc tabac que havia pogut aconseguir durant el dia, d’algun amic o parent. Parlaven de les seves coses i així els passaven les hores, amb el pasdoble sonant i sonant, i quan es parava, torna’l a engegar, que encara ha de sonar un altre cop. Aixecaven l’agulla del tocadiscs i a girar una altra vegada més. 

- Amparito meva, aquesta cançó és la nostra vida.- li deia quasi sempre, mentre el tornava a engegar.

I ella mai ho havia entès. 

No sabia que sospirarien molts anys després, per poder tenir un tros de pa per menjar o un tronc de llenya per escalfar-se la flassada del llit. No sabia que amb el temps, de tan sospirar, sospiraria sola. No sabia que aquella Espanya que s’allunyava d’ells no tornaria mai més davant els seus ulls. Llavors hi havia tantes coses, que no sabia...!

I si ho hagués sabut, què hi hagués fet? Resar, resar, resar i resar. Com a bona vídua catòlica, apostòlica i romana que era. No, romana no, que era ben espanyola. Una de tantes.

O de les tan poques.

Suspiros de España el dia de la seva
estrena als escenaris

Aquest relat forma part del recull de contes Entre tu i jo, gris, escrit entre els anys 2009 i 2010 i que fou transformat en peça teatral i estrenat a l'Auditori d'Alcúdia (Mallorca) el desembre de l'any 2010.

Sebastià Portell i Clar

Albert Lasker

"The product that will not sell without advertising will not sell profitably with advertising". (El producto que sin publicidad no se vaya a vender, no se venderá de modo rentable con publicidad).

Esta es una de las frases más reconocidas del famoso pionero de la publicidad, Albert Lasker. Este publicista, pasó gran parte de su carrera tratando de comprender qué era realmente la publicidad, y la verdad es que él mismo, forjó la publicidad tal y como la concebimos hoy en día.  

Lasker, a quien por lo tanto, podríamos llegar a considerar como el padre de la publicidad actual, era un hombre valiente, al que le entusiasmaba el riesgo y cualquier reto interpuesto en su camino. Su vida en la publicidad se vio guiada por la curiosidad que tenía hacia ella, y fue él quien la convirtió en algo activo, lejos de seguir siendo un simple recordatorio.

Este hombre, amaba las ideas y la originalidad, e invertía en ellas sin tener en cuenta el dinero. Así que, lejos de preocuparse por la rentabilidad de las ideas y el conseguir a clientes de grandes marcas, creía en una publicidad mejor, y diferente. Creía también en contratar a jóvenes a quienes entrenar y enseñar y de quienes exprimir hasta la última idea y rara vez, este genio de la publicidad se vio condicionado por sus clientes, ya que él creía en sus ideas y sus clientes por consiguiente, debían creer en él.  Albert Lasker, nunca llevó el trabajo a casa y rara vez se reunía con compañeros de trabajo, de hecho ambos preferían la compañía de intelectuales, músicos o incluso escritores.

A una no muy avanzada edad, este genio, decidió dejar la agencia. Y es que según él, la publicidad estaba convirtiéndose cada vez más en un negocio mecánico que poco tenía que ver con su forma de trabajo, ya que como se ha dicho antes, la originalidad de Lasker no se guiaba por estudios de mercado, sino por su incesante curiosidad además de su agudo instinto. 

El mitjà de l'únic sentit, la ràdio.

La sessió d'aquesta setmana tractava de la publicitat en el mitjà radiofònic, però degut a la vaga general estudiantil no hi va haver classe. Tot i així m'agradaria parlar d'aquest tema, doncs trobo que a aquest gènere de la publicitat no se li dóna el protagonisme que hauria de tenir. Els motius, entre d'altres, es basen en la dificultat d'elaborar un bon anunci i el poc reclam que té el mitjà avui en dia.

Aquest genere publicitari es caracteritza principalment per jugar amb un únic sentit: la oïda. Al només disposar d'un sentit, la cunya, o el format que es realitzi, ha d'estar rosant la perfecció.

El procés d'ideació i creació és el mateix que en altres suports: hi ha un concepte, una idea, un guió, una maqueta i la producció. La diferència recau en certs components que s'han de tenir presents a l'hora d'elaborar el guió i la maqueta, per tal d'obtenir un bon anunci de radio. L'objectiu principal, com en tots, és impactar a l'oient per tal que recordi la marca o el producte. Degut a la dificultat sensorial, moltes vegades no s'aconsegueix. És per això que a continuació enumeraré els ingredients que considero bàsics per l'elaboració d'una bona cunya publicitaria:

1. S'ha d'utilitzar un llenguatge natural, senzill i clar i proper al target
2. El guió ha d'estar compost per frases curtes.
3. Utilitzar jocs de paraules, acudits i sorpreses per tal de sorprendre.
4. Cuidar molt la veu de la locució, doncs és l'única via cap al receptor.
5. Efectuar efectes sonors. El silenci és l'efecte més efectiu, doncs crea una inestabilitat en l'oient que el fa estar més atent.
6. Evocar imatges. Al ser un mitjà totalment d'oïda, cal que el guió transporti a l'oient a l'imaginari desitjat, ja sigui amb la narració com amb els efectes sonors i la música.
7. Redundància: repetir les paraules importants més d'una vegada, doncs no hi ha opció de revisar les dades més importants com pot passar en premsa.

Si ets creatiu i efectues una harmonia d'aquests 7 elements, l'anunci de radio tindrà l'èxit desitjat.

Alexandra Puig i Rom

Campanya Greenpeace

Campanya Greenpeace

El treball que es presentarà a continuació és una campanya publicitària de Greenpeace realitzada per a l’assignatura de Disseny gràfic || de la Universitat Pompeu Fabra.

Brífing

En representació a la organització Greenpeace es demanava una campanya de conscienciació, no de petició d’activistes per a una acció concreta. Així doncs anava dirigida a tots els públics de manera que tothom pogués ésser conscient del que succeeix en el planeta. Una altra de les peticions imprescindibles era que hi aparegués un rostre humà, per tal de poder “posar una cara” a l’organització.

Concepte

Principalment es va voler representar metafòricament que la terra com a planeta verd sʼestà esfumant, per aquest motiu les pinzellades que permeten veure una extensió boscosa donen una sensació de vaporositat. A més, el fet que el fum derivi al logotip de Greenpeace és un dels elements importants, atès que es dóna a entendre que lʼorganització és la peça que pot fer que allò que sʼestà esfumant torni al seu lloc corresponent. 

Cal destacar també el personatge que mira enrere, cap al fum, amb una mirada de nostàlgia envers aquest món net i verd. Mentre que ella es troba immersa en aquest ambient contaminat. És per aquest motiu que hi ha una relació de colors entre els elements: la ciutat és grisa igual que el personatge i el bosc està en colors en relació al color verd del logotip de lʼorganització (en el cas de lʼOPI, atès que a la valla el logotip està en color negre en relació a la mirada del personatge. La idea és diferent, més centrada en l’imagotip: Greenpeace és capaç de reciclar aquest món negre). Aquesta idea en general es mostra també en el copy.

Elements clau

• Eslògan: “No miris enrere, actua”.
• Cos de text: “El planeta necessita quelcom que el faci reviure. El que era s’està esfumant donant pas a un món gris i massificat. Actuem per a recuperar el que havia estat. Actuem per a un món verd, un món millor.”

La campanya

OPI

Valla

Alba Puigferrer Mena.

Del poder del texto, al poder de la imagen

Si volvemos la mirada atrás en el tiempo, veremos cómo la publicidad ha ido cambiado y  evolucionando a lo largo de los años. De hecho, en la clase teórica del pasado martes, se mencionó el importante cambio que se había dado en la publicidad en cuanto al tratamiento del texto se refiere. Y es que,  la relación entre la imagen y el texto ha ido variando con el tiempo.  En los inicios de la publicidad y durante varias décadas la palabra, es decir, el texto,  era lo más importante en la mayoría de anuncios. Incluso un gran publicista como David Ogilvy, ha llegado a señalar que “en publicidad en prensa, sabéis que los textos largos venden más que los cortos”.

Sin embargo, con el paso de los años el poder de la imagen ha ido incrementando hasta tal punto que el uso del texto ha llegado a reducirse en muchas ocasiones al simplemente uso del eslogan. Cabe a destacar, que William Bernbach fue pionero en simplificar la publicidad de la época, haciendo uso de imágenes sencillas y poco texto. Pero consiguiendo al mismo tiempo, campañas de gran impacto en el consumidor, es decir, campañas efectivas que no dejaban indiferente al target al que se dirigían.. Claro ejemplo de dicho cambio, es la campaña de Volkswagen “Think Small” que el propio Bernbach lideró. 

Esta campaña representó un cambio importante, ya que gracias a ella se pudo comprobar que una imagen significativa, acompañada de un buen copy podía llegar a ser, igual o más efectiva que las campañas que se habían hecho hasta entonces en las que el texto era predominante y la imagen se dejaba en un segundo plano.

Hoy en día, la publicidad recurre a imágenes impactantes que muchas veces no necesitan de texto para transmitir el mensaje, imágenes muy trabajadas que funcionan por sí solas. No obstante, no debemos olvidar que detrás de cada una de estas campañas existe un concepto que conforma la base del anuncio y lo hacen efectivo. Conceptos como los que creaban los grandes redactores de la publicidad, como: Lasker, Osborn, Reeves…

Amaia Romo Erquicia